Cançons de Gurre

Waldemar
 Ara el capvespre esmorteix tota la fressa
 del mar i de la terra,
 els núvols volanders s'han aplegat
 confortablement al marge del cel.
 Una pau silent ha tancat
 les airívoles portalades del boscatge,
 i les clares onades del mar
 es bressen elles mateixes al repòs.
 A ponent, el sol gita
 el seu mantell púrpura
 i somia, en el llit de la marea,
 l'esplendor de l'endemà.
 Ara no es mou ni la més petita fulla
 en el resplendent estatge del bosc,
 ni se sent el més lleu dels sons,
 reposa, esperit meu, reposa!
 I tot el poder s'ha enfonsat
 al faldar dels propis somnis,
 i m'empeny enrere vers mi mateix,
 pacíficament, sense tribull.

Tove
 Oh, quan els raigs de la lluna rossolen en silenci
 i la pau i el repòs s'escampen arreu,
 ja no em sembla d'aigua la immensitat del mar,
 i els boscos no semblen fets de matolls i arbres,
 no són núvols el que ornamenta el cel,
 les valls i els tossals no són el dors de la terra,
 les formes i els jocs de colors només són un mer escumall,
 i tota la resplendor només és un somni diví.

Waldemar
 Cavall! Cavall meu! Per què vas tan ronser!
 No, ho veig, el camí s'esmuny
 prest sota la guitza de les teves peülles.
 Però encara has de córrer més,
 som encara al mig del bosc
 i jo creia que, sense aturar-me,
 ja estaria entrant a Gurre.
 Ara el bosc s'aclareix i allà veig el castell
 que guarda la meva Tove.
 Mentrestant, darrera nostre, el boscatge
 es confon amb un mur de foscúria;
 però segueix galopant encara!
 Mira! Les ombres del bosc s'estenen
 lluny per camps i aiguamolls!
 Abans que arribin a les terres de Gurre, 
 haig de ser a la porta de Tove.
 Abans que el so que ara dringa
 s'aturi i no torni a ressonar mai més,
 els teus àgils bitzacs, corser,
 han de retrunyir damunt del pont de Gurre;
 abans que la fulla seca -- que penja allà dalt --
 pugui caure al rierol,
 al pati de Gurre, els teus renills,
 han de ressonar alegrament...
 Les ombres s'allargassen, el dring s'amorteix,
 cau fulla, ara pots davallar:
 Volmer ha vist a Tove!

Tove
 Les estrelles s'alegren, el mar resplendeix
 i prem a la costa el seu cor bategant, 
 les fulles mormolen, llur ornament de rosada tremola,
 el vent del mar m'envolta amb animosa plagasitat,
 el gallet canta i els merlets de les torres capcinegen,
 els fadrins gallardegen amb fervent esguard
 i cors turbulents plens d'ufanosa vida,
 cerquen debades de captivar les noies florents,
 les roses s'afanyen a mirar al lluny,
 de grat cremen i resplendeixen les torxes,
 el bosc desclou el seu encant per l'indret,
 escolta, a la ciutat ara borden els gossos
 i les creixents onades de l'escala
 porten a port l'heroi principesc
 fins que arribi a l'esglaó més alt
 i caigui als meus braços oberts.

[]

Waldemar
 Els àngels no dansen davant el tron de Déu
 com ara dansa el món davant meu,
 llurs arpes no sonen tan amorosament
 com l'ànima de Waldemar per a tu.
 Tampoc segué més orgullós Crist al costat de Déu,
 després del sacrifici de la redempció,
 com Waldemar, orgullós i regi, seu ara
 al costat de Tovelilles.
 No estarien les ànimes més impacients
 de guanyar-se el camí vers la unió divina
 que jo de guanyar-me el teu bes, quan veié els merlets
 de Gurre refulgir des d'Oeresund.
 I no canviaria les seves muralles
 i el tresor que serven tan fidelment
 per l'esclat del regne del cel i el ressò ensordidor,  
 ni per tota la cohort dels sants!

Tove
 Adés et dic per primera vegada:
 "Rei Volmer, t'estimo!"
 Adés, et beso per primera vegada
 i et faig una abraçada
 i si tu dius, això ja ho vares dir abans
 i que, en altre temps, m'oferires el teu bes,
 jo et responc: "El rei és un babau
 que pensa en superficials foteses."
 I si tu dius: "Bé que sóc un semblant babau",
 jo et responc: "El rei té raó";
 però si tu em dius: "No, no ho sóc",
 jo et responc: "El rei és dolent."
 Puix que he besat totes les meves roses fins matar-les
 mentre pensava en tu.

Waldemar
 És mitjanit
 i els éssers impius
 s'aixequen de les profundes, oblidades tombes
 i esguarden amb enyorança
 les espelmes del castell i la llum de les cabanes
 i el vent, amb escarni,
 els hi aboca
 el so de les arpes i el dringar de les copes
 i cançons d'amor.
 I ells desapareixen sospirant: 
 "El nostre temps ja ha passat."
 El meu cap es bressola damunt de vives onades, 
 la meva mà copsa el batec d'un cor,
 plena de vida cau al meu damunt
 una pluja purpúria de besos ardents
 i els meus llavis es gauben:
 "Ara ha arribat el moment."
 Però el temps vola
 i un dia voltaré,
 a mitjanit, 
 com un mort,
 m'embolcallaré estretament en la mortalla
 contra el vent glaçat
 i endavant m'esquitllaré en la darrera llum de lluna,
 aferrat de dolor,
 amb la feixuga creu del sepulcre,
 clivellaré a la terra
 el teu estimat nom 
 i enfonsant-me sospiraré:
 "El nostre temps ja ha passat!"  

Tove
 Tu m'adreces un esguard ple d'amor
 i abaixes els ulls, tot i que
 l'esguard estreny la teva mà en la meva
 i la pressió s'afebleix;
 però com un bes que desperta l'amor,
 poses la nostra estreta de mans als meus llavis
 i, podries tu encara sospirar per raó de la mort,
 quan un esguard pot abrusar
 com un bes ardent?
 Les estrelles resplendents a dalt del cel
 bé empal·lideixen quan apunta el dia,
 però tornen a lluir sempre a mitjanit
 amb eterna esplendor.
 Així de breu és la mort,
 com un somni tranquil,
 de capvespre a capvespre
 i quan tu despertes
 al llit, al teu costat,
 veus refulgir,
 amb renovada bellesa,
 la jove núvia.
 Així doncs, buidem
 la copa daurada
 a l'honor de la poderosa, abellidora mort:
 puix que anem vers el sepulcre
 com un somriure que mor
 en un bes de benaurança.

Waldemar
 Tu, meravellosa Tove!
 Gràcies a tu ara sóc tan ric
 que mai més tindré cap altre desig.
 El meu cor és tan lleuger
 i el meu pensament tan clar,
 amb una lúcida pau a la meva ànima.
 Tot en mi és tan plàcid,
 tan estranyament plàcid.
 Una paraula roman tremolosa als meus llavis
 però torna a caure en repòs.
 És com si sentís al meu pit
 el batec del teu cor
 i com si el meu alè
 realcés el teu pit.
 I veig que els nostres pensaments
 sorgeixen i volen junts,
 com núvols que es troben
 i, plegats, es bressen en formes canviants.
 I la meva ànima està serena,
 et miro als ulls i callo,
 tu, meravellosa Tove!

Veu de la coloma del bosc
 Coloms de Gurre! L'angoixa m'ha turmentat
 durant tot el camí damunt de l'illa!
 Veniu! Escolteu!
 Tove és morta! La nit s'ha posat als seus ulls
 que eren el dia del rei!
 El seu cor s'ha aturat,
 però el del rei batega furient, 
 mort i furient tanmateix!
 Ressembla estranyament una barca damunt les onades
 quan, per entomar-les, els seus taulons connivents es dobleguen,
 el timoner jau mort i la barca resta entortolligada en les algues profundes.
 Ningú els porta cap missatge,
 la ruta innavegable.
 Llurs pensaments eren com dos rius
 que flueixen un a costat de l'altre.
 Cap on van ara els pensaments de Tove?
 Els del rei erren estranyament perduts
 cercant els de Tove,
 però no els troben.
 He volat lluny, he cercat el plany i força n'he trobat!
 He vist el taüt a les espatlles del rei,
 Henning el sostenia;
 fosca era la nit, només una torxa cremava 
 en el camí,
 la portava la reina a dalt dels merlets
 amb pensaments àvids de venjança.
 Llàgrimes, que ella no volia plorar
 li brillaven als ulls.
 He volat lluny, he cercat el plany i força n'he trobat!
 He vist el rei caminant amb el taüt,
 vestit amb gipons de camperol.
 El seu cavall de batalla, que sovint el portà a la victòria,
 arriava el taüt.
 Els ulls enardits del rei cercaven
 un esguard,
 insòlit, el cor del rei volia escoltar
 una paraula.
 Henning parlà al rei,
 però ell encara cercava una paraula, un esguard.
 El rei obre el taüt de Tove,
 mira fixament i escolta amb llavis tremolosos,
 Tove ha emmudit!
 He volat lluny, he cercat el plany i força n'he trobat!
 Un monjo volia estirar la corda
 per tocar a vespres,
 però veient qui portava el carruatge,
 es feu càrrec del fúnebre missatge,
 el sol es ponia mentre la campana
 tocava a difunts.
 He volat lluny, he cercat el plany i força n'he trobat!
 Fou el falcó de Helwig
 que, cruel,
 esquinçà la coloma de Gurre!

Waldemar
 Déu nostre Senyor, saps el que has fet
 deixant morir la meva petita Tove?
 Em tragueres del darrer refugi
 on vaig guanyar la meva felicitat!
 Senyor, hauries de tornar-te vermell de vergonya:
 matar l'únic anyell del captaire!
 Déu nostre Senyor, jo també sóc un rei
 i crec que, com sobirà,
 no m'és permès, als meus súbdits,
 de robar-los-hi la darrera llum.
 Vas per mal camí:
 això vol dir que no ets un rei, ets un tirà!
 Déu nostre Senyor, el teu estol d'àngels
 canta sempre la teva lloança,
 però més te'n caldria un
 que et sabés blasmar.
 I qui gosaria fer això?
 Deixa'm portar Senyor, el barret de bufó de la teva cort!

La cacera ferotge

Waldemar
 Desperteu, dignes vassalls
 del rei Waldemar!
 Lligueu a la cintura
 les espases rovellades,
 traieu de l'església
 els escuts plens de pols,
 pintats amb imatges grisenques i confuses,
 desperteu els pútrids cadàvers dels vostres cavalls,
 orneu-los amb or 
 i esperoneu llurs flancs:
 esteu convocats per anar a la ciutat de Gurre,
 avui és la marxa dels morts!

Un camperol
 Les tapes dels taüts 
 trontollen i colpegen,
 un trot feixuc 
 s'acosta per la nit.
 L'herbei rodola dels tossals,
 damunt les tombes, 
 un clar ressò com d'or.
 Drings i xerrics travessen l'arsenal,
 empènyer i rebatre amb arreus antics,
 estrèpit de làpides al marge del cementiri,
 els esparvers es llancen 
 de la torre i criden,
 el portal de l'església 
 s'obre i es tanca de cop.

Cor d'homes
 Compte!

Un camperol
 Ja passen pel davant! 
 Prest, la manta fins a les orelles!
 Corrents, faig el senyal 
 de la creu tres vegades,
 per a la meva gent, la casa, 
 el cavall i el bou,
 dic el nom de Crist tres vegades
 per què em preservi la semença dels camps,
 previsor, també em persigno els membres
 on el Senyor tingué 
 les sagrades ferides
 i així estic protegit 
 dels fantasmes de la nit,
 dels dards dels silfs i del perill dels follets.
 Finalment, fermo la porta 
 amb ferros i pedres
 per què, al seu través,
 no pugui passar res maligne.

Els vassalls de Waldemar
 Et saludem, oh rei, a la platja de Gurre!
 Ara anem de cacera per les terres de l'illa,
 compte! 
 amb disparar fletxes d'arcs sense corda,
 amb els ulls buits i les mans òssies,
 per colpir l'ombra del cérvol,
 compte! 
 la rosada de les prades brolla de la ferida.
 Compte! 
 els corbs del camp de batalla
 ens han guiat,
 per les capçades dels faigs troten els cavalls,
 compte! cacem com en la vella tradició,
 cada nit fins el judici final.
 Compte! Endavant gossos! Endavant cavalls!
 La cacera no durarà gaire!
 Com en altres temps, heus aquí el castell!
 Doneu la civada de Loke a les eugues,
 nosaltres ens nodrirem de glòries passades.

Waldemar
 El bosc mormola amb la veu de Tove,
 amb els ulls de Tove esguarda el llac,
 amb el somriure de Tove resplendeixen els estels,
 els núvols s'entumeixen com el seu pit blanc com la neu,
 els sentits s'encalcen per abraçar-la,
 malden els pensaments vers la seva imatge.
 Però Tove és aquí i Tove és allà,
 Tove és lluny i Tove és a prop.
 Tove, ets tu la que per un poder màgic
 estàs captivada en l'esplendor de boscos i llacs?
 El cor mort s'entumeix i es dilata,
 Tove, Tove, Waldemar es deleix per tu!

Klaus, el bufó
 "L'anguila és un estrany ocell,
 viu sobretot a l'aigua,
 però adesiara, 
 a la llum de la lluna,
 surt al marge de la ribera."
 Això ho cantava sovint 
 als hostes del meu senyor, 
 ara però, s'escau millor 
 per a mi mateix.
 No tinc casa i visc ben modestament,
 no convido ningú 
 i no faig disbauxes ni gatzara
 i, tanmateix, se m'acosta més 
 d'un brivall desvergonyit
 tot i que jo res puc oferir,
 tant si vull com si no vull,
 però sí -- regalaria 
 el meu descans nocturn
 a qui m'expliqués la raó
 per la qual jo, cada mitjanit,
 haig de voltar 
 a l'entorn de la gran bassa.
 Que Palle Glob i Erik Paa
 també ho facin, ho entenc així:
 ells mai varen pertànyer 
 al cercle de devots;
 ara es juguen als daus,
 fins dalt del cavall,
 per estar en un lloc fresc,
 ben lluny de les calderes,
 quan vagin a l'infern.
 I el rei que sempre perd el cap
 quan xisclen les òlibes
 i clama sempre per una donzella
 que fa dies i anys va morir,
 també això ho ha merescut
 i, per justícia, ha d'anar sempre de cacera.
 Car ell sempre fou molt brutal
 i calia tothora anar en compte,
 amb els ulls oberts davant el perill,
 ja que ell mateix fou, el bufó de la cort
 a tots els senyorius més enllà de la lluna.
 Però que jo, Klaus el bufó de Farum,
 jo que creia que al sepulcre,
 hom frueix del perfecte descans,
 que l'esperit roman a la pols,
 exercint allà pacíficament la seva essència,
 encara m'aplego per a la gran
 festa de la cort, on, com diu el germà Knut,
 sonen les trompetes,
 on nosaltres, els bons, ens cruspim
 els pecadors com si fossin capons. --
 Ai, haig de cavalcar frenèticament
 amb el nas girat vers la cua,
 mort de cansament, en aquesta boja carrera,
 si no fos massa tard, 
 em penjaria.
 Però, quin gust 
 tan dolç al final,
 quan, tot i això, sigui transportat al cel!
 Certament, la meva llista de pecats és llarga
 però molts d'ells els esborraré xerrant!
 Qui donà vestits a la nua veritat?
 Qui fou malauradament per això castigat?
 Cert, si la justícia encara existeix,
 aleshores, haig de poder entrar a la gràcia del cel....
 Bé, i després que Déu s'apiadi d'ell mateix.

Waldemar
 Tu, jutge rigorós, que allà dalt
 te'n rius de les meves penes,
 el dia que ressuscitin 
 els morts
 pren-t'ho bé a pit:
 jo i Tove som un sol ésser.
 Així, no esquincis mai la nostra fusionada ànima
 si jo vaig a l'infern i ella va al cel
 llavors encara tindré més força
 destruiré la teva guàrdia d'àngels
 i, amb els meus caçadors ferotges,
 envairé el regne del cel.

Vassalls de Waldemar
 El gall aixeca el cap per cantar,
 ja té el dia en el seu bec,
 i de les nostres espases goteja,
 envermellida de rovell, la rosada del matí.
 El nostre temps s'ha acabat!
 Amb la boca oberta ens crida el sepulcre
 i la terra xucla l'enigma 
 que té por de la llum.
 Enfonseu-vos! Enfonseu-vos!
 La vida arriba amb 
 poder i brillantor,
 amb proeses i cors bategants.
 I nosaltres som de la mort,
 de la pena i de la mort,
 del sofriment i de la mort.
 Al sepulcre! Al sepulcre!
 Vers el repòs prenyat de somnis.
 Oh, si poguéssim descansar en pau!

La cacera ferotge del vent de l'estiu (Narrador)
 Senyor blet blanc, senyora altimira, 
 prest, ajupiu-vos,
 ja ha començat la cacera ferotge del vent de l'estiu.
 Els mosquits s'envolen porucs dels prats plens de joncs,
 al llac, el vent ha fendit les seves empremtes d'argent.
 El que us arriba és molt pitjor del que pensàveu.
 Ui! com riu horripilant a les fulles dels faigs!
 És la cuca de llum amb la llengua vermella de foc,
 i la feixuga boira de la prada, una ombra pàl·lida i somorta!
 Quina agitació i bellugadissa!
 Quins drings i quins cants!
 El vent colpeja les espigues amb molesta intenció
 i fa que el camp de blat ressoni tremolant.
 L'aranya fa anar les seves llargues potes
 i esquinça el que amb treballs ha teixit.
 Se sent regalimar la rosada a la vall,
 les estrelles es giten i alhora desapareixen,
 fugint, la papallona fa cruixir les bardisses,
 salten les granotes cap als seus amagatalls humits.
 Silenci! Què pot encara desitjar el vent?
 Quan fa caure el fullatge marcit,
 cerca el que va expirar massa aviat:
 els margenals de la primavera amb flors blanques i blaves,
 els somnis passatgers d'estiu de la terra --
 que ja fa molt temps que són pols!
 Però amunt, per sobre els arbres,
 es belluga ara, en espais més lluminosos,
 puix que allà dalt, com un gràcil somni,
 ell creu que deuen ser les flors!
 I amb estranyes melodies,
 en llurs capçades de fullatge,
 saluda novament les belles esveltes.
 Mira! Ara això també ha passat,
 damunt airívoles escalinates, ell lliure s'arrombolla,
 fins al mirall resplendent del llac
 i allà, en la dansa incessant de les onades,
 en el pàl·lid reflex de les estrelles,
 ell es bressola plàcidament.
 Que tranquil era aquell indret!
 Ai, que clar i lluminós era!
 Oh marieta, surt del calze de la flor
 i demana a la teva bella senyora, vida i llum de sol!
 Ja dansen les onades al marge dels esculls,
 ja s'arrossega per l'herba el virolat cargol;
 ara barbolla la bandada d'ocells del bosc,
 una flor s'espolsa la rosada dels seus cabells rinxolats
 i esguarda vers el sol.
 Desperteu, desperteu flors, a la delícia! 
Cor mixt
 Mireu el sol, joia de colors al llindar del cel,
 el seu somni matinal saluda per llevant!
 Somrient es va enlairant
 del mar de la nit,
 del seu front lluminós brolla
 l'esplendor dels seus rínxols radiants!