Vosaltres, angoixants, negres hores,
quan cessarà el vostre turment?
Després de mil ferides sagnants,
esquinça’t, oh cor, d’una vegada!
Aquest desesperat palpitar
és pitjor que el dolor de la mort:
Ai! Quin delicte has comès
tu, fidel i pobre cor?

Però el feble besllum
de la darrera estrella s’ha esblaimat;
de mi ha fugit per sempre
el que amb amor havia abraçat!
Encara que sovint s’alci i davalli
la llum del cel;
ulls, vosaltres no tornareu a veure
el dia de l’amor.

S’han perdut les llàgrimes
que durant llarg temps havíem plorat;
per a mi no ha nascut cap cor,
arreu fins a on brilla el sol,
arreu on damunt muntanyes i coves
la lluna aboca el seu esguard,
ni tan sols hi ha una bona ànima
que tingui confiança en mi!

Benvingut, fred estremiment!
Tu, murmuri nocturn, tu!
Benvingut el meu dol!
Només a la tomba es troba el repòs.
La fidelitat, a la corona de morts,
conhortada i reconciliada,
s’enlaira vers l’esclat
del cel, que la corona.