L’espai en dolces claredats somriu.
Besa la lluna les humils teulades
i els camps, on tot reposa.
Assossegades han mort les fresses de la nit d’estiu.

Sota la llum que brilla com un riu,
les cases una a una es són tancades.
Fins el mussol, qui totes les vetllades
fa penitència en l’olivar soliu,

ara ha callat... La lluna se n’adona
que és tard i fa serena i ja fa estona
que és tota sola sobre el camp dormit.

Va davallant pel cel, mig ensonyada.
Toca a ponent... La lluna s’és colgada
darrera la muntanya. Bona nit!