L'Infantament meravellos de Schahrazada, op. 1

Les roses de les temples de l’amiga 
més roges són que els dàtils en raïms
i la dolçor del bes que el bes obliga 
més dolça que els més dolços regalims

Miracle de la llum, l’amiga és feta 
de seda i perles, clara i transparent. 
Si el cap decanta, en el seu braç, perfeta, 
s’emmiralla la lluna del creixent. 

És com la flama dreta si es detura 
i quan camina té de l’aigua el joc. 
Dòcil com l’aigua, i sospirant i pura 
i arboradora com el crit del foc.

Jove flautista, amb el teu buf la canya 
animes tu i li dónes esperit; 
i la tonada mòbil s'acompanya 
de la vivacitat de cada dit.

Bufa en mon cor. Que s'ompli de ta vida!
Més que la canya et farà el cant sonor ;
i un registre et serà cada ferida
on al joc dels teus dits sagni l'amor.

Sola l'amplada del teu rostre, 
sembles un clar de lluna en nit feliç.
Ets la casa que el cel tingués per sostre
i el pleniluni esblanqueís.

A mí el desig em feia caminant, 
i ara el desig, amor, detures, 
ara que veig, del lluny, com fan 
arcada de repòs tes celles pures.

Assedegada duc la vida
que al teu portal febrosament es ret.
Com una copa de cristall, convida 
cada pit teu a sadollar la set.

Si els teus cabells són negres com la nit, 
és el teu front tan blanc que la il lumina; 
adolescent, que al ròssec del vestit 
duus polç d'estels i randes de boirina.

Mai no han vist els mortals amb els llurs ulls
la festa que excel-lís la teva festa.
Només de veuret han quedat curulls
ac l especiacle ae la icva vesta.

Perquè la por del soroll t'esgarrifa, 
mon estimat viatger de la nit, 
amb el vellut dels meus ulls la catifa 
vull fer-te jo per menar-te al meu llit.

El repòs del teu rull damunt del front,
o cabellera bruna i ombrejada!, 
és com la dolça harmonía del món 
quan l'aia de la nit, oblit pregón, 
reposa en la serena matinada.

Jo t'he donat el meu cor 
i tu en fas una joguina: 
càntir d'olors amb pom d'or.
Si oblidessis que és de vidre, pobre cor!

Jo soc el vas del teu secret
(em deia) — diu l'enamorada; — 
mai en la vida no et faré retret
de ta paraula que he servada.

Jo soc el vas de les ofrenes: 
l'espera em torna transparent.
Mira en el fons, que van omplint les penes, 
com són les llàgrimes ferment.

Si un jorn la set et fes veni, 
quan em tindràs arràn dels llavis, 
embriagat, amb el meu plor, de mi, 
sabràs el gust dels teus agravis.

Càntirs de vidre, sospirs d'aire, noies, 
venc, i almorratxes de cristall.
Ompliu-los d'aigua, que us faràn mirall 
i al sol resplendiràn com joies.
Vidre i cristall com els pits vostres, noies

Igual que la mar fosforescent
cada nit enlluerna la tenebra, 
tu enlluernes la febre
del meu desig, que el teu esguard encén.

De la fulgô embriac, insospitada, 
com gavina que perd l'esma del jorn, 
jo cerco el meu sojorn
capbussant-me en la mar de ta mirada.

Melodiós com entremig d'arbredes
passa entremig dels teus cabells l'oreig; 
i, com damunt la mar, fa un bellugueig 
damunt ton cos amb fregadís de sedes.

Enamorat incaut, has fet mal fet 
de confiâ a les llàgrimes ta pena: 
com la riuada que la pluja emplena, 
corren i escampen el secret.