Era una tarda serena;
ton jardí reia al sol;
d’amagat te contemplava
cullir enceses flors;
vas posar las mes hermosas
damunt del teu palpitant cor.
La toya ja marcida
vas darme l’endemà
i tos llavis tremolosos
un bés hi van posar.

Ay l’esperansa dolça,
i que se’n fa d’amarganta
quan arriba’l desengany!...
Ay l’esperansa dolça
quan arriba’l desengany!

Per qué’l dongueres a un altre
ton anyorat amor?
i per qué me las dongueres
aquelles gayes flors
si tenies de ferirme
mes tard tant crudelment de mort?...
Dolces flors damunt vostre
tant i tant he plorat,
qu’aquell petó dels seus llavis
el deveu enyorar!