Riereta avall baxava una rosa,
riereta amunt volava un aucell;
– Hont vas, del jardí la flor més hermosa,
mon amor més bell? –

– Avuy, al besar mos peus la riuada,
m’ha dit: “Jo voldria besar lo teu front;
vinete’n ab mi!” y en sol doll breçada,
vaig a seguir mon. –

Ella entre les ones anava y venia,
vestida d’escuma, de perles y d’or;
per un bes que dava, cent besos rebia,
cent besos d’amor.

Mes ja, d’una a una, va perdent les fulles,
y’l torrent, que enflora son front virginal
per mes tendres roses dexa ses despulles
en mig d’un sorral!

Riereta avall baxava una rosa,
riereta amunt pujava un aucell:
– Quin vent t’ha marcit, floreta amorosa,
de mon cor novell? –

Jo so l’aucellet, pagesa axerida,
que’t deya: “No hi vagis a viure a ciutat!”
la rosa ay! ets tu, la rosa florida
que’l món ha esfullat.