A la vora-vora del mar on vigila
omplia una verge son cànter d'argila,
mirant-se en la font.

Son peu de petxina rellisca en la molsa
i a trossos lo cànter s'enfonsa rodolant;
del plor que ella feia, la mar, que era dolça,
tornava amargant.

No és molt si sospira quan veu les esberles
del canteret d'or!

La mar de'n dolia; les pren en sa falda,
i al maig, per plantar-hi, demana un roser;

Per bres la conquilla de Venus los dóna,
i al maig, per plantar-hi, demana un roser;

Tres eren los testos, tres foren les illes;
les illes en flor del mar!