Sota les estrelles, d’espatlles al mar,
una galta humida, fresca de serena,
 una galta suau i plena
 és ben dolça de besar.

Entre dos silencis, bes silenciós,
com vares deixar-nos tremolant tots dos
dins la nit quieta, amb deixos ardents
de la migdiada i dels terrals vents.

 El reberes silenciosa.
 Mos llavis, dolços encar,
 te van preguntâ una cosa
 i tu no vas contestar.

Què vaig preguntar-te?... Sols recordo el bes
i que se sentia la plena mar alta.
Tu, tota caiguda, semblaves malalta...
 Oh, no hi tornaré mai més!

Prô la flonja galta ruixada amb serena,
sota de ma boca, d’espatlles al mar;
prô la xafegosa nit d’agost serena,
 ai, com la podré oblidar?