Em semblà que m’havia escapat de la batalla
per dessota un túnel fosc i profund, perforat de fa molt temps
a través de granits que guerres titàniques havien excavat.
I per tant, allà també, un amuntegament de dorments gemegava,
massa immersos en llurs pensaments o en la mort per ser destorbats.
Llavors, al palpejar-los, un féu un salt i m’esguardà
amb pietós reconeixement en els seus ulls fixos,
aixecant les mans adolorides com si volgués beneir-me.
I cap canó colpejava ni feia gemegar els conductes.
“Amic desconegut” jo li digué, “aquí no hi ha cap motiu per afligir-se.”
“Cap ni un”, digué l’altre, “si no fos per els anys perduts,
per la desesperança. Sigui quina sigui la teva esperança,
així era també la meva vida; jo anava bojament a l’encalç
de la bellesa més fantàstica d’aquest món,
molta gent ha pogut riure de la meva gaubança
i dels meus plors quelcom ha restat que ara ha de morir. 
Vull dir la veritat que no s’ha dit,
la desgràcia de la guerra, la desgràcia que la guerra destil•la. 
Ara els homes restaran contents amb el que hem destruït 
o malcontents, llur sang bullirà i es vessarà.
Seran ràpids amb l’agilitat d’una tigressa,
cap d’ells trencarà files, per bé que les nacions abandonin el progrés.
Evitem la marxa d’aquest món en retirada
vers vanes ciutadelles sense muralles.
Llavors, quan força sang hagi encallat les rodes de llurs carruatges,
aniré cap dalt i les rentaré amb aigua fresca de pous,
àdhuc de pous que massa profunds per la guerra perforàrem,
àdhuc dels pous més frescos que mai hi ha hagut.
Jo sóc l’enemic que vares matar, amic meu.
T’he reconegut en aquesta foscúria; car em feies mala cara
ahir mentre clavaves la baioneta i mataves.
Jo et vaig esquivar; però les meves mans eren ertes i fredes.
Anem-nos-en a dormir, ara.