Un patró, en sa nau de vela,
malfiant-se de l’atzar,
per sort seva, amb gran cautela,
s’endugué, en fer-se a la mar,
una Verge que ell tenia
esculpida en marbre fi.

Amb l’ensenya catalana
al bell cim del pal major
i la Verge Sobirana
venerada en son cambró,
la velera amb gallardia
vent en popa fa camí.

Va, però, tan encalmada,
que al grumet ja el pren la son,
mentre els nautes fent rotllada
cantussegen dalt del pont,
afegint-hi, quan calia,
algun glop de marrasquí.

No s’ha post el sol encara
i és de veure com la nau
dins la mar, que de tan clara
és diàfan vidre blau,
pals i antenes reflectia
amb les veles al garbí.

Amb les cordes emmelades
per la llum del sol que mor,
se l’enduen les onades
com si fos una arpa d’or,
mentre gaia simfonia
sap brodar-hi el ventolí.

El patró, que al lluny esguarda
el sol que ara dóna el tomb,
d’un gran núvol sent basarda
pel color que té de plom;
i el semblant també prenia
del fatídic Drac marí.

És Satan, que, sense espera,
contra el bon patró i sa gent,
amb fuets de llampeguera
i bramuls de tro i vent,
les vils Fúries els atia
que per sang tenen verí.

Tan rebufen ses estranyes,
que es transformen tot seguit
les onades en muntanyes,
i amb son vel de dol, la nit,
mar i cel tan enfosquia
que el veler va a l’endeví.

— Per a vèncer tants obstacles,
no val res el nostre esforç;
al bon Déu que fa els miracles
adrecem els nostres cors,
mitjançant la Verge pia
que ens ofrena el Fill diví.

Mar enllà, fosca i deserta,
al fulgor del llamp veureu
com tots ells, sobre coberta,
de genolls, braços en creu,
recomanen a Maria
tregui a port el bergantí.

I li fan la prometença
que, si amaina el temporal,
la duran, en recompensa,
al bell cim del pic més alt
que s’albiri en rodalia
quan es faci de matí.