Ofrena. Tres poesies de Josep Carner

Al llac de cent nimfees encantades,
eros, etern en el seu marbre pur,
porta a la mà les aigües irisades,
joguina de la llum i de l'atzur.

I en veure-les al vent, assolellades,
tal volta es diu: -oh piadós conjur!
Aigües dorments que jeien endebades
sota la terra o el brostall obscur.

Esgarriades o menys conegudes
fetes al dol, per a tothom perdudes,
jo vull que vinguin per al breu delit;

les alço, i en la llum renovellaire
canten, fulguren una estona enlaire,
sense retret quan cauen tot seguit.

He somiat que entre la mar nocturna
una sirena de bell si d'argent
em deia:-Fill d'aqueixa vil cofurna,
la dura terra sense argent llisquent,

fita avui la mirada taciturna
en les lluors de l'onejar brunzent:
són l'alfabet en argentada espurna
del bell amor, immarcescible al vent-.

Jo m'abocava a aprendre aquell misteri
d'un gran defalliment i un gran imperi.
El vent, però, de tot senyal escrit

deixà, en passant, escorrialles soles,
i cantava:-En tan lleus abeceroles,
la lletra mor abans no té sentit.

Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;
la pressa de l'amor desféu les més descloses.

El so de les besades entemorí els ocells;
callaren els més dolços, fugiren els més bells.

I anem deixant enrera la humil corrua morta,
retuda per l'empenta del remolí que ens porta:

els dies, tal vegada de cel i d'or curulls;
caiguts bocaterrosa mai no els hem vist els ulls.