Tres cançons de Carner. Sobre poemes de Josep Carner per a veu i piano

Quan es perden els ulls en el brancatge
d’un arbre espès, tot verd, on gairebé
no entra l’or pacífic del capvespre,
oh, quin eyor ens ve!

Hi ha dies que les ànimes s’escapen
al floc de núvol, en el cel perdut;
hi ha dies que el camí de cada dia
ens sembla inconegut.

El nostre enyor ens ve de quan no érem.
Quina incertesa al caminal on som!
Oh bla sojorn, oh quietud bressada
que la vida interromp!

Ja veig damunt la terra de foc el nostre pi
Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.

Oh valentia funeral del segle,
bandera que esparraca el forester!
En terra jau, nafrat, el banderer;
la mort li arriba que el seu mal li metja.

Cau la ciutat. El fratricidi petja
un vell destí mentre que el nou ja ve.
La boira fuig pel foradat carrer
com una glassa dolorosa i lletja.

Sinistre sona, travessant les places,
el martelleig d’unes feixugues passes.
El vent se’n du la cendra de les lleis.

Homes callats, coberts e sang i sutge,
alcen l’esguard impenitent, que jutja:
pobel vençut que sobreviu als reis.