Catalan (Català) translations of Drei Lieder, opus 19

Apressa’t, Cronos!
Trota endavant xerricant!
El camí rossola costa avall;
un mareig vomitiu em capcineja
al front davant el teu titubeig.
Vinga, que el trot batzegui
ara mateix per damunt troncs i pedres,
veloç, cap a dins de la vida!

Apa, una altra vegada
el pas esbufegant,
fatigosament costa amunt.
Amunt doncs, sense mandra,
bregant i amb confiança cap a dalt!

Ampla, alterosa i esplèndida
és la vista panoràmica de la vida,
de muntanya en muntanya
plana l’esperit etern,
auguri de la vida eterna.

Al costat, l’ombra d’un teulat
t’atrau i el prometedor
esguard de reconfort
de la donzella allà al llindar.
Refresca’t! Jo també, noia,
aquesta beguda escumejant,
aquest fresc esguard ple de salut!

Vinga, cap a baix, de pressa!
Mira, el sol s’amaga!
Abans de la posta, abans que a mi, un vell,
m’enxampi el boirim de l’aiguamoll,
que em petin les genives sense dents
i em tremoli tot el cos,

ebri del darrer raig
m’arrabassa un mar de foc
als meus ulls esbromats,
encegat i vacil·lant
vers la porta nocturna de l’infern.

Postilló, fes sonar el corn,
fes xerricar el trot sorollós,
que Orcus senti que estem arribant,
que prest a la porta
l’hostaler ens rebi complaent.

Portat per damunt valls i rius,
passa diàfan el carro del sol.
Ai, en el seu trajecte desvetlla
tant la teva com la meva pena
al fons del cor,
sempre de nou cada matí.

Encara que amb prou feines la nit m’ajudi,
els somnis mateixos em venen
ara en un trist aspecte
i sento secretament
la força plasmadora d’aquesta pena
silenciosament al meu cor.

Des de fa molts anys esplèndids,
he vist aquí baix moltes naus singlar,
cadascuna arribava al seu lloc;
però ai, aquesta pena constant
fermada al cor,
no s’allunya surant en el riu.

Amb galdoses vestidures haig d’aparèixer,
tretes de l’armari,
car avui és dia de festa;
ningú pot sospitar que de pena
el meu cor feixuc
amb furor s’ha partit.

D’amagat haig de plorar sempre,
però puc semblar amable
i àdhuc sa i amb bon color;
si aquesta pena fos mortal
per al meu cor
faria temps que ja m’hagués mort.

A la claror del matí,
com resplendeixes al meu entorn,
primavera estimada!
Mil vegades, amb el goig de l’amor,
prem al meu cor
la teva caliditat de sagrats sentiments,
la infinita beutat.   

Com m’agradaria estrènyer-te
en aquests braços!

Ai, lànguid
jec al teu pit
i les teves flors, el teu herbam
s’empenten al meu cor.
Tu apaivagues la set ardent
del meu pit,
gentil oreig del matí!
Endins, em crida amablement
el rossinyol des de la vall boirosa.

Ja vinc, ja vinc!
Però a on? Ai, cap on?

Amunt! Amunt voldria anar.
Els núvols davallen
es vinclen davant el deler d’amor.
Cap a mi! Cap a mi!
A la vostra falda,
amunt!
Abraçant, abraçat!
Amunt vers el teu pit,
pare de l’amor plener!