A l’estimada llunyana

Sec dalt d’un turó a l’aguait
dels camps de boira blava,
veient les prades llunyanes
on et vaig trobar, estimada.

Jo sóc ara lluny de tu,
valls i muntanyes ens separen
l’un de l’altre i de la nostra pau,
de la nostra felicitat i del nostre turment.

Ai, tu no pots veure l’esguard
que tan ardentment s’apressa al teu envers
i els sospirs que s’esvaneixen
en l’espai que ens separa.

És que no et pot arribar res més,
res pot ser el missatger de l’amor?
Jo vull cantar, cantar cançons
que et parlin de la meva pena!

Car el so d’una cançó fa esvair
el temps i l’espai
i un cor que estima assoleix
el que un cor enamorat li ha promès.

Allà on les muntanyes tan blaves,
de la grisor de la boira,
esguarden cap baix,
allà on el sol es va eclipsant,
on el núvol es transforma,
allà voldria estar!

Allà, a la tranquil·la vall,
emmudeixen dolors i turments.
Allà on, a les roques,
la prímula somieja en silenci,
on bufa fluixet el vent,
allà voldria estar!

Vers el bosc somiejador
m’empeny la força de l’amor,
la pena de l’ànima.
Ai, res em podria fer marxar d’aquí
si mai pogués, al teu costat,
restar per sempre!

Falciots lleugers a les altures
i tu, rierol petit i angost,
si mai arribeu a veure la meva estimada
saludeu-la mil vegades de part meva.

Si vosaltres, núvols, la veieu caminar
pensarosa per la tranquil·la vall,
feu-li aparèixer la meva imatge
en l’airívola volta del cel.

Si ella es troba prop dels matolls que,
tardorencs, estan falbs i esfullats,
dieu-li, planyívols, el que m’ha esdevingut,
feu-li saber, ocellets, el meu turment.

Vent de ponent, bufa fluixet i porta
a l’escollida del meu cor
els meus sospirs que s’esvaneixen
com els darrers raigs del sol.

Xiuxiueja-li les meves súpliques d’amor,
tu rierol petit i angost, deixa que,
amb claredat, pugui veure en les teves ones
les meves incomptables llàgrimes.

Aquests núvols al cel,
aquesta joiosa bandada d’ocellets,
et veuran, oh encisadora.
Preneu-me en el vostre vol lleuger!

Aquest vent de ponent jugarà
plaguejant a les teves galtes i al teu pit,
i desfarà els teus rínxols de seda.
Si pogués compartir amb vosaltres aquest goig!

Des d’aquells tossals, aquest petit rierol
s’apressa al teu envers.
Si la teva imatge s’emmiralla en ell,
que tantost torni enrere!  

Torna el mes de maig, la prada plena de flors,
l’oreig bufa tan suau, tan tebi,
barbollant, corren els rierols.

L’oreneta torna al recer de la teulada,
diligent, basteix la seva cambra nupcial
on a dins l’amor s’allotjarà.

Amb afany, va portant, d’aquí i d’allà,
flonjos escapçalls per al llit de noces,
bocins per a l’escalfor dels pollets.

Adés, la parella viuen junts i fidels,
el que l’hivern separà, el maig ho torna a ajuntar,
car ell sap aplegar els que estimen.

Torna el mes de maig, la prada plena de flors,
l’oreig bufa tan suau, tan tebi.
Només jo no puc marxar lluny d’aquí.

Quan a tothom que estima la primavera uneix,
només al nostre amor cap primavera es fa present
i llàgrimes són tot el seu guany.

Accepta doncs aquestes cançons
que jo, estimada, et cantava,
torna-les a cantar els vespres
amb el dolç so del llaüt.

Quan la vermellor del capvespre
s’estén vers el tranquil llac blau
i els seus darrers raigs s’extingeixen
darrere els cims d’aquelles muntanyes;

i quan tu cantes el jo t’havia cantat,
tot el que del fons del pit em sortia,
sense ostentació artificiosa,
conscient només del desig ardent:

llavors, amb aquestes cançons, desapareix
el que tan temps ens havia separat
i un cor que estima aconsegueix
el que un cor enamorat li havia promès.