La lluna, la bruna,
vestida de dol
sospira quan mira
la posta de sol.
L’estrella més bella
del blau firmament.
– Oh, lluna!
tot d’una
li crida somrient:
tan trista t’he vista
que em dones condol,
llumena serena, 
no el guaytis el sol.
La lluna, la bruna,
ja mai li ha respost,
i avança migrança
camí del sol post.