Amb llums curtes, agudes i violentes revifades,
     tant cap al sud com la mirada pot abastar;
només el remolí lívid de les ones,
     els mars que s’eleven i les ones que pentinen.
Cap el nord només els espadats i penya-segats,
     i les roques fugisseres, i esculls llençats endavant,     
i nàufrags perduts en el mar i abandonats en la costa,
     poc fonda, coberta d’escuma flamejant.  

Una terrible costa gris i un litoral horripilant,
     i platges a penes trepitjades per peus humans...
on jeuen la quilla malmesa i el pal trencat,
     que hi han jagut incrustats deu llargs anys.
Amor! quan passejàvem junts per aquí,
     agafats de la mà amb un temps magnífic,
per turons i valls, amb falgueres i brucs,
     segur que llavors Déu ens estimava una mica.

Els cels eren més bells, les platges més fermes...
     el mar blau trencava sobre la sorra brillant;
remors i xerrameca, i xiuxiueigs i murmuris,
     lluentor de plata i encant d’or.
 ... 

 ... 

Investits així amb tempestes i amb ales de trons,
i  vestits amb llamps i calçats amb aiguaneu, 
     i forts vents batent les sobtades ones,
separant les onades  voladores amb peus escumosos.
     Un raig, com el gall d’una espasa sanguinolenta, 
neda en l’horitzó, pintant de carmesí el verd abisme,
un atac mortal donat ferotgement per un sol tènue
    que colpeja travessant la seva mortalla tempestuosa.   

Oh, valents cavalls blancs! Us reuniu i galopeu,
     l’esperit de la tempesta afluixa les regnes impetuoses;
ara el vaixell més resistent seria una delicada xalupa,
     en els vostres lloms buits, en les vostres crineres arquejades.
Jo cavalcaria com mai no ha cavalcat un home;           
amagat en les vostres ones somnolents i agitades,
cap a abismes predits per prohibits estrets,
     on mai no s’esgota la llum i mai no s’esvaeix cap amor.