El bard
La nit és xafogosa i fosca;
als tossals els núvols reposen;
no hi ha cap estrella amb besllum verdós titil•lant,
cap raig de lluna il•lumina la vall.
Al bosc sento l'hàlit,
però el sento de molt lluny.
El torrent de la muntanya bramula,
però el seu brogit és tempestuós i confús.
De l'arbre prop de la tomba dels morts,
ressona el cant planyívol de l'òliba.
A l'ermàs veig una ombra vaga:
és un fantasma,
desapareix i fuig.
Per aquest camí porten un cadàver,
l'espectre n'assenyala el sender.
Llunyans, els gossos udolen des de la cabana del tossal,
el cérvol jeu damunt la molsa del bosc,
al seu costat reposa la femella;
al brancatge del seu banyam ella sent el vent,
s'aixeca i es torna a estirar per dormir.

Entenebrit, panteixant, tremolós i trist,
el vianant ha perdut el camí;
erra pels matolls, enmig dels esbarzers,
al llarg de la font brollant,
té por del rocam i l'aiguamoll,
té por del fantasma de la nit.
El vell arbre gemega a l'embat del vent,
espetega la branca que cau.
La bardana pansida, entortolligada en un cabdell,
és arrossegada pel vent damunt l'herba.
És el pas lleuger d'un fantasma,
ell tremola en l'horror de la nit.

La nit és tenebrosa, fosca i horrible,
ennuvolada, tempestuosa, escaient per als fantasmes.
Els morts vagaregen a l'entorn.
Acolliu-me de la nit, vosaltres, amics meus!



[...]



El capitost
Deixeu que els núvols reposin als tossals:
que errin els fantasmes i els vianants tremolin;
deixeu que s'aixequin els vents dels boscos,
que per la vall brufolin tempestes,
que els rius bramulin, que espeteguin les finestres,
que bafarades d'ales verdoses voleïn,
que la pàl•lida lluna surti de darrere els foscos tossals,
o que amagui el cap en els núvols!
No tinc por de la nit,
ja sigui l'aire serè, tempestuós o fosc;
la nit s'enfuig dels raigs
que dauren els tossals.
El nou dia retorna de l'est llunyà,
però nosaltres no tornem mai més.

On són els nostres cabdills de temps passats?
On són els nostres sobirans de gran anomenada?
El silenci cobreix els camps de llurs batalles,
a penes resten llurs tombes cobertes de molsa.
Talment, les nostres seran també oblidades.
Aquest imponent edifici s'esfondrarà,
els nostres néts veuran tan sols les runes damunt l'herba,
preguntaran als ancians:
on eren els murs dels nostres pares?

Entoneu la cançó, polseu les cordes!
Que les copes dringuin alegrament a la ronda.
Que la llum de la torxa il•lumini la sala.
Nois, noies, comenceu la dansa!
Crideu el bard que té dots per al cant,
que ens canti les gestes del passat,
de reis, famosos al nostre país,
d'herois morts de fa molt temps.
Deixem que així passi la nit,
fins que el matí tregui el cap per la porta de llevant.
Llavors, prepareu els arcs per al gaudi de la cacera,
els gossos, els ardits corsers!
A trenc d'alba pujarem als tossals
i despertarem els cérvols.

Tararà! Tararà! Marxem a fora,
ens atrau el botí de la cacera!
La nit s'enfuig,
triomfa l'esplendor del sol;
la llum té poder damunt la foscúria!
Tararà! Tararà! Vinga, vinga, vinga!
El nou dia ens somriu!

Tararà! Tararà! El corn de caça ressona,
els cérvols baixen a la vall.
La boira s'esvaeix,
els cims de les muntanyes enrogeixen,
no defugim l'esforç per al gaudi de la cacera.
Tararà! Tararà! Vinga, vinga, vinga!
Anem cap el bosc!