Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, 
més poderós que el roure, més verd que el taronger, 
conserva de ses fulles l'eterna primavera, 
i lluita amb les ventades que assalten la ribera, 
com un gegant guerrer. 

No guaita per ses fulles la flor enamorada, 
no va la fontanella ses ombres a besar; 
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada 
i li donà per terra l'esquerpa serralada, 
per font la immensa mar. 

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, 
no canta per ses branques l'ocell que encativam; 
el crit sublim escolta de l'àguila marina, 
o del voltor que puja sent l'ala gegantina 
remoure son fullam. 

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; 
revincla per les roques sa poderosa rel; 
té pluges i rosades i vents i llum ardenta; 
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta 
de les amors del cel. 

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: 
domina les muntanyes i aguaita l'infinit; 
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge 
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge 
per glòria i per delit. 

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades 
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, 
llavors ell riu i canta més fort que les onades 
i, vencedor, espola damunt les nuvolades 
sa cabellera real. 

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, 
com a penyora santa duré jo el teu record. 
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura 
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ... 
O vida, o noble sort! 

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada 
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. 
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, 
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada 
com l'au dels temporals.