La doncella baixa al riu
al trenc de l’alba;
entre terra i cel volant
l’alosa canta.

Mig en terra, sobre els joncs
i mig a l’aigua,
buida i sola i com dormint
s’està la barca.

La doncella, en arribant, 
joiosa hi salta:
- Barquer! - crida – bon barquer,
passeu la barca! --

El barquer no respon pas,
que dorm encara;
La doncella sobre el banc
es deixa caure.

Guaita el riu i guaita el cel
i les muntanyes;
terra i cel van clarejant
del foc de l’alba.

Guaita al cel i guaita al riu
i escolta l’aigua,
que en veu baixa sembla dir
coses estranyes.

La doncella té un desig
que la ubriaga:
Volgués Déu que un cop de riu
Trenqués l’amarra!

Volgués Déu que riu avall
partís la barca,
riu avall sense barquer
ni rems ni amarres!

Volgués Déu que lluny, molt lluny
la dugués l’aigua,
lluny, molt lluny, dret a un país
mai vist encara.

Allà on cauen els estels
quan trenca l’alba,
allà on van perfums de flors
cants i rialles!