Estimada arpa del meu país! En la foscúria et vaig trobar,
la freda cadena del silenci havia penjat molt de temps 
al teu damunt; quan cofoi, arpa del meu propi país, 
et vaig deslligar i vaig donar a totes les teves cordes llum, llibertat i cant!
La càlida cançó d’amor i els lleugers acords de joia
han desvetllat les teves més afectuoses, més vives emocions;
però molt sovint t’has fet l’eco de profunds sospirs de tristor,
que àdhuc en la teva alegria encara s’escapen de tu.

Estimada arpa del meu país! Adéu a les teves trobes,
aquesta dolça garlanda de cançons és la darrera que trenarem!
Vés, dorm amb la joia de la Fama en el teu son,
fins que unes mans menys indignes que les meves et toquin;
si el toc del patriota, del soldat o de l’amant
les ha fet estremir sentint la teva cançó, és només glòria teva;
jo no era res més que el vent passant inadvertit al teu damunt,
i tota la salvatge dolçor que vaig desvetllar venia de tu!