La casa ja no és una llar per a mi. On haig d’anar?
Amb la fam com guiatge, aniré on cal que vagi.
Fred bufa el vent d’hivern damunt brucs i tossals:
copiosa cau la pluja i la meva teulada està feta pols.
Preuada pels homes il·lustres era l’ombra de la meva porxada,
una sincera paraula de benvinguda s’enunciava a la porta,
dies estimats d’antany de cara al foc de la llar,
bona gent de temps passats que mai més tornaran.

Estimada, en aquell temps la casa era una llar, plena de cares amables,
una llar veritable, estimada, feliç per als infants.
El foc i la llum de les finestres lluentejaven damunt l’ermàs;
cançons, cançons melodioses, bastien un palau al baterell.
Ara, quan apunta el dia al marge de l’ermàs,
la casa està solitària i freda la pedra de la xemeneia.
Deixa que resti sola ara que tots els amics han marxat,
aquells cors gentils i fidels que temps ha, aquest lloc estimaren.

La primavera tornarà, tornarà de nou, fent venir les aus a l’ermàs,
la primavera portarà sol i pluja, abelles i flors;
vermell florirà el bruc arreu a valls i tossals,
suaument correrà el rierol entre les hores calmes.
Esplèndid llueix el dia com ho feia a la meva infantesa, 
esplèndid llueix el dia a la casa amb les portes obertes;
allà criden i piulen els ocells a la xemeneia,
però jo me’n vaig per sempre i no tornaré mai més.