Que el que és bell i encisador
sigui tan sols un hàlit de feredat,
que el que és exquisit, deliciós,
captivador, no tingui permanència:
núvols, flors, bombolles de sabó,
focs d’artifici i rialles d’infant,
esguards d’una dona al mirall,
i tantes altres coses meravelloses,
que elles, a penes descobertes, s’esvaneixin,
durin tan sols un moment,
siguin només una flaire i una alenada de vent,
ai, ho sabem amb tristor.
I el que és durador, ert,
no ens és tan entranyablement estimat:
pedres precioses amb freda ardència,
lluents lingots d’or;
fins i tot les estrelles, incomptables,
ens resten llunyanes i alienes, no són
efímeres com nosaltres, no arriben
al més profund de les nostres ànimes.
No, sembla que el que és més entranyablement bell,
digne de ser estimat, és propens
al detriment, sempre proper a morir,
i el més preciós: els sons
de la música, que en produir-se,
ja s’enfugen, ja s’esvaneixen,
són tan sols un hàlit, un devessall, una carrera,
envoltats d’una lleugera tristor,
car ni tan sols per la durada d’un batec del cor
es deixen retenir, captivar;
so rere so, a penes executats,
ja s’esvaneixen i s’esmunyen.

Així, el nostre cor, fidel
i fraternalment, està inclinat
vers el que és fugaç, passatger, vers la vida,
i no vers el que és permanent, capaç de durar.
Aviat ens cansa el que és persistent,
les roques i el firmament i els joiells,
nosaltres, impulsats per un etern canviament,
ànimes de vent i bombolles de sabó,
casats amb el temps, efímers,
per als que la rosada al pètal d’una rosa,
per als que el galanteig d’un ocell,
l’acabament d’un joc de núvols,
la resplendor de la neu, un arc del cel,
una papallona que ja s’ha envolat,
per als que el so d’una rialla
que tot passant
a penes sentim, representa una festa
o pot causar pena. Estimem
el que és igual a nosaltres, i entenem
allò que el vent ha escrit a la sorra.