Els versos que he escrit fins avui
i tot el que a més, aquí i a fora,
he cultivat en esparses arts poètiques,
tot el ram collit fàcilment –
no significa res per a mi! Es marceix a la meva mà,
el llenço i vaig per altres camins,
més enllà, vers un nou i diferent país,
fins al terme d’un viatge incert.
I encara que el ram fou una vegada fresc i acolorit,
els meus peus m’empenyen per altres carrers,
tota aquesta quincalla era, a fi de comptes, -- robada.
Fora d’aquí! Sóc un vagabund.

Arrufant les celles, un crític examina
la collita marcida i comença a increpar...
Jo ja sóc lluny, al meu capell abrusa 
un altre sol. Mons llunyans
m’atrauen; els vells poemes
poden restar allà on em caigueren de la butxaca.
Els anys passen tan de pressa! Quan ha de trigar
fins que jo estigui també en el tranquil cercle dels fatigats
i esguardi al meu enrere vers els anys marcits
com vers un reialme estranger!
Això no em dóna cap repòs; abans que, amb les seves 
fredes mans, la segadora de la falç m’arreplegui, vull i haig
de sentir la força de la terra i del sol dintre meu,
i el que serva de pena i de gaudi
amb forts braços, aferrar-ho al meu pit
i anomenar com germans la mort i la vida.

Si després s’inicia un nou joc poètic,
què importa? Sóc només un cercador
que, a través del món, al sol, la pols i el vent,
delerós, cerca a les palpentes el rastre de la creació.
Allà on qualsevol força inesgotable,
un rebroll, un corrent, una passió
es mouen i creen i, temptejant, despleguen les ales,
allà m’hi sento bé, allà és la meva pàtria.

Un vent fred bufa dels Alps –
passat és, finit, ofegat al mar,
tot el que fins avui vaig somiar, errar, sofrir...
Tempesta, germana, et saludo! Se m’emportes?