Liliana et diu el món, dolcíssima Liliana,
del lliri blanc nascuda, perfumada i gentil
com l’oreig olorós d’una encantada plana,
on sembra l’ametller fràgils volves d’abril
                      com blanca neu tardana.

Enllà on se perfuma l’espai i fa bonança
en l’espessor dels lliris que encensen collvinclant-se
com la dea d’amor prengué forma l’onada,
                      sorgeix ton cos de fada
                      i obre els ulls a la vida,
                      en mig de la florida,
                      ta forma reposada
                      vivent o somiada.

Ets bella, misteriosa, Liliana et diu el món,
t’envolta somniós perfum d’una balada;
tos bucles són d’or fi, el teu mirar profond,
ta veu desvanescuda és la veu enyorada
                       que arriba d’altre món.

Prens forma com un somni de damisel·la altiva
que fa reviure els cors i en els torneigs activa
als campions que enlairen l’oriflama cristiana,
                       dolcíssima Liliana,
                       de dolç mirar suau,
                       profund com un cel blau,
                       llunyana enamorada
                       vivent o somiada.