Baladas : del intermezzo de Enrique Heine

El vent del la tardor sacut els arbres;
    la nit és molla i freda.
    Emboçat en ma capa,
    cruso a cavall la selva.

Mentres cavalco, al davant meu galopen
    mos pensaments alegres,
i alegrament me porten a la casa
    de l’estimada meva.

Lladren els gossos; els criats acuden
    amb antorxes enceses
i, fent trincar els esperons, me’n pujo
    per l’escala de pedra.

Dintre una cambra entapissada i clara,
    ben perfumada i tèbia,
m’espera mon amor. Entre sos braços,
    me rebato amb delera.

El vent rondinava entre el fullam. Les branques
    del roure xerrotegen:
“on vas, foll cavaller?, què vols, què logres
    amb tes boges quimeres?”

En somnis he vist la filla d’un rei,
de galtes humides i pàl·lides;
sèiem de costat sota el til·lo verd
i amorosament abraçats estàvem.

-- No desitjo pas ton trono de rei,
ni ton ceptre d’or, ni esplendent corona,
lo que’m fa glatir ets tu, només tu,
la flor més hermosa.—

Això no pot ser, -- Ella m’ha respost—
que el fossar habito.
Sols ne puc sortir a la mitja nit,
i si vinc prop teu és perquè, perquè t’estimo.

— This text is not currently
in the database but will be added
as soon as we obtain it. —

Liliana et diu el món, dolcíssima Liliana,
del lliri blanc nascuda, perfumada i gentil
com l’oreig olorós d’una encantada plana,
on sembra l’ametller fràgils volves d’abril
                      com blanca neu tardana.

Enllà on se perfuma l’espai i fa bonança
en l’espessor dels lliris que encensen collvinclant-se
com la dea d’amor prengué forma l’onada,
                      sorgeix ton cos de fada
                      i obre els ulls a la vida,
                      en mig de la florida,
                      ta forma reposada
                      vivent o somiada.

Ets bella, misteriosa, Liliana et diu el món,
t’envolta somniós perfum d’una balada;
tos bucles són d’or fi, el teu mirar profond,
ta veu desvanescuda és la veu enyorada
                       que arriba d’altre món.

Prens forma com un somni de damisel·la altiva
que fa reviure els cors i en els torneigs activa
als campions que enlairen l’oriflama cristiana,
                       dolcíssima Liliana,
                       de dolç mirar suau,
                       profund com un cel blau,
                       llunyana enamorada
                       vivent o somiada.