Oh, l’espectacle fascinant
quan el raig del matí esguarda
damunt les files disposades
amb elms i espases,
i plomalls onejant en el vent vivaç.
Quan tots els cors bateguen fort,
i la veu de la trompeta redobla
aquell cant, l’alè del qual
pot conduir a la mort,
però mai a la retirada.
Car si un núvol es posa damunt
el front del pare o de l’estimada,
pensem que és l’ombra 
que ha fet la victòria
amb ses ales planant damunt nostre.

Però no són els elms o els plomalls
per preguntar a aquell tirà si 
les seves plomades orles 
podrien aplegar mans 
i cors com els nostres.
Deixeu les pompes per als qui les necessiten,
però orneu l’home amb llibertat,
i cofoi desafiarà
els petulants esclaus
que repten allà on els menen els monarques.
L’espasa pot travessar la visera de l’elm,
amb temps, les muralles de pedra es poden partir,
però és tan sols l’esperit,
tan valuós com l’acer o la pedra,
que manté els homes lliures per sempre.