Tríptic de Mossèn Cinto

A l' Arbre diví
Penjada n'és l' Harpa
L' Harpa de David,
en Sion amada.

Son clavier és d'or,
ses cordes de plata,
Mes, com algun temps,
Ja l'amor no hi canta,
que hi fa set gemecs
de dol y enyorança.

S'obrien los cels,
l'infern se tancava,
I al cor de son Déu
La terra és lligada.

A l'ultim gemec
lo dia s'apaga,
I es trenquen los rocs
Topant l'un amb l'altre.

També es trenca el cor
d'una Verge Mare
que, escoltant los sons,
a l'ombra plovara:

- Angelets del cel,
despenjau-me l'Harpa,
que de tan amunt
no puc abastar-la;

Baixa-la si us plau,
mes de branca en branca,
no s'esfloren pas
ses cordes ni caixa.

Posau-la en mon pit,
que puga tocar-la;
si ha perdut lo so,
li tornaré encara:

Si no l'ha perdut,
moriré abraçant-la
le meva Harpa d'or
que el món alegrava!

De Greccio en lo pessebre, 
davant l'Infant diví, 
ronca la cornamusa,
sona lo tamborí, 
la flauta hi espigueja,
la flauta i lo flautí. 

La pastorel·la dolça 
Francesc la vol seguir.
No té ferrets ni gralla, 
gralla ni bandolí. 

Cull dos bastons que troba 
llançats vora el camí, 
se'n posa un a l'espatlla
a tall de violí, 
passant l'altre per sobre 
com un arquet d'orfi. 

Lo violí és de freixe, 
l'arquet d'un brot de pi,
mes en ses mans sagrades 
gran música en sortí.

No n'ha d'eixir de música, 
si els toca un Serafí?

Lo convent és tan petit
que una serment l'engarlanda,
on un dia al pic del sol
s'ou cantar una cigala.
Zigaluzet.

Ja li crida San Francesc:
-- Vine, vine, oh ma germana;
vine i canta una cançó
al bon Déu que t'ha criada.
Zigaluzet.

La cigala no fa el sort,
sobre sos dits se posava,
I canta que cantarás
la cançó de l'estiuada.
Zigaluzet.

Cada dia al dematí
brunzidora redevalla.
Quan vuit dies són passats
ja li diu tot amoixant-la.
Zigaluzet.

Cigaló, bon cigaló,
t'hem sentit una vuitada;
on Déu te vulla ara ves
a puntejar la guitarra.
Zigaluzet.