Bell bressol del meu dolor,
bella tomba de la meva pau,
bonica ciutat, ens hem de separar, --
jo et dic adéu!

Adéu, sagrat llindar,
allà on passeja la meva estimada;
adéu sagrat indret,
on la veié per primera vegada.

Tant de bo mai t’hagués vist,
bella reina del meu cor!
Així mai s’hagués esdevingut
que jo ara sigui tan desgraciat.

Mai he volgut commoure el teu cor
ni mai he implorat el teu amor;
només volia viure tranquil
on bleixa el teu alè.

Però tu m’has empès lluny d’aquí,
amb agres paraules sortint de la teva boca;
la follia torba els meus sentits
i el meu cor està malalt i ferit.

I amb els membres febles, inerts,
m’arrossego fora d’aquí amb un bastó,
fins posar la meva fatigada testa,
lluny, en un fred sepulcre.

Amb murtres i roses, gentils i encisadores,
amb flairosos xiprers i oripell,
voldria ornar aquest llibre com un sarcòfag
i enterrar a dins les meves cançons.

Oh, si a més, hi pogués enterrar l’amor!
Al sepulcre de l’amor creix la petita flor del repòs,
allà hi floreix i allà hom la cull, --
però per a mi sols florirà quan jo estigui a la tomba.

Ara estan aquí les cançons, abans tan salvatges,
com un doll de lava sorgint de l’Etna,
sostretes del fons de l’ànima,
arrosades a l’entorn de moltes espurnes llampegants!

Adés resten mudes i com mortes,
amb un esguard fred, pàl·lid, boirós,
però llur vell caliu es revifarà
quan un dia l’esperit de l’amor planarà damunt seu.

I un pressentiment parla fort al meu cor:
l’esperit de l’amor un dia les desglaçarà,
algun dia aquest llibre caurà a les teves mans,
tu dolça estimada en terra llunyana.

Llavors es desfermarà l’encanteri de les cançons,
les pàl·lides lletres et miraran,
et miraran suplicant als teus bonics ulls,
xiuxiuejant amb tristor i amorós alè.