Ai, el fill de les muntanyes roman afecte,
amb un amor infantívol, al seu país nadiu.
Tal com la flor robada dels Alps es marceix,
ell també ho fa, arrabassat de la pàtria.

Ell sempre veu la cabana familiar
en la que va néixer, al mig de prats
verds i flairosos;
veu l’ombrívol bosc de pins,
l’alt penya-segat al seu damunt
i encara muntanya sobre muntanya,
amuntegades en esfereïdora
alçària i resplendents
en la vermellor del capvespre.
Tot això sura davant seu
i ho enfosqueix tot al seu entorn.

Inquiet escolta; li sembla
sentir el mugir de les vaques al vorer boscatge,
i des de dalt dels Alps 
un toc de campanes,
li sembla que sent el crit dels pastors
o una cançó de la noia lletera,
que amb veu poderosa
canta joiosa melodies dels Alps
que ressonen en l’eco
i que més tard el so a ell arriba.

L’encís de les planes rialleres
no el captiva pas,
fuig de les muralles de la ciutat que l’oprimeixen,
tot sol des dels tossals esguarda plorant
les muntanyes nadiues;
ai las, cap allí se sent atret
amb un irresistible desig.