A l' Arbre diví
Penjada n'és l' Harpa
L' Harpa de David,
en Sion amada.

Son clavier és d'or,
ses cordes de plata,
Mes, com algun temps,
Ja l'amor no hi canta,
que hi fa set gemecs
de dol y enyorança.

S'obrien los cels,
l'infern se tancava,
I al cor de son Déu
La terra és lligada.

A l'ultim gemec
lo dia s'apaga,
I es trenquen los rocs
Topant l'un amb l'altre.

També es trenca el cor
d'una Verge Mare
que, escoltant los sons,
a l'ombra plovara:

- Angelets del cel,
despenjau-me l'Harpa,
que de tan amunt
no puc abastar-la;

Baixa-la si us plau,
mes de branca en branca,
no s'esfloren pas
ses cordes ni caixa.

Posau-la en mon pit,
que puga tocar-la;
si ha perdut lo so,
li tornaré encara:

Si no l'ha perdut,
moriré abraçant-la
le meva Harpa d'or
que el món alegrava!