Com el voltor
que, entre els feixucs núvols del matí,
amb les lleugeres ales, immòbils,
cerca la presa,
així voleteja la meva cançó.

Car un déu,
a cadascú ha traçat
el seu destí,
el de l’afortunat
corre de pressa vers
fites joioses;
però aquell a qui la dissort
el cor ha contret,
es resisteix inútilment
contra les barreres
de filat de bronze
que aspres tisores 
només una vegada tallen.

En l’esglaiadora malesa
s’apleguen les bèsties salvatges
i, amb els pardals,
fa molt de temps que els rics
en llur propi llot s’han enfonsat.

És fàcil de seguir el carruatge
que Fortuna condueix,
i també l’avinent seguici
que, per bons camins,
va darrere el príncep.

Però, qui allà, es manté apart?
El seu camí es perd en la malesa.
Darrere seu 
els matolls es clouen,
i l'herba s'aixeca de nou,
l'ermàs l'engoleix.

Ai! Qui pot guarir els dolors
a qui el bàlsam esdevingué verí?
Aquell que, de la plenitud de l'amor,
begué només odi per als humans?
Abans menyspreat i ara menyspreador,
consumeix secretament
el seu propi mèrit
en un estèril egoisme.

Si en el teu salteri,
pare de l'amor, sona encara una nota
que puguin sentir les seves orelles,
llavors, reconforta el seu cor!
Obre el seu esguard ofuscat
envers les mil fonts
que brollen vora l'assedegat
en el desert!

Tu que a tothom, joia
en sobreabundància atorgues 
beneeix els companys de cacera
en el rastre de les preses
amb jovenívola exuberància,
alegre set de sang,
venjadors tardívols de la injustícia
reprimida fa anys, endebades,
amb els garrots dels camperols.

Però embolcalla el solitari
amb els teus núvols daurats!
Envolta amb verd hivernal,
fins que la rosa torni a florir,
els cabells humits,
oh amor, del teu poeta!

Amb la llustrejant torxa
l’enllumenes
de nit, per els guals
de camins impracticables,
a través d’erms paratges;
amb els mil colors de l’alba
somrius en el seu cor;
amb la mordent tempesta
el fas enlairar.
Gèlids torrents es precipiten
en els seus psalms,
i el paorós cim, 
cobert de neu, 
esdevé l’altar de l’agraïment més amorós,
el que amb fileres d’esperits
el fantasieig del poble coronava.

Tu restes amb el cor insondejable,
misteriosament manifest,
per damunt el món atònit
i esguardes des dels núvols
la seva abundor i magnificència
que tu, de les venes dels teus germans,
al teu costat regues.