Ara no sé si et veig, encar.
Els ulls et miren, i voldria 
que aixó fos veure’t. Si sabia 
que et veig i et sé, com fóra avar 

de poder dir que cap mirall 
del món, ni l’aigua més serena 
no et saben dir; que sols alena 
un pit que estimi el que el cristall 

no veu ni diu! Si fos així! 
Que tu només fossis en mi! 
Lluny dels meus ulls, tan limitada,

tan reduïda a gest, a esguard, 
a imatge, a veu, que jo fos part 
de tu, vivent per ma mirada.