En algun lloc d’Itàlia
un bell i jove cavaller estimava
una donzella que s’havia retirat del món
i que era darrere la porta i el reixat del convent;
ell parlava sovint de la seva pena d’amor,
i jurà de genolls,
alliberar-la de la seva reclusió
i estimar-la per sempre amb fervor.

“Per aquesta imatge de la Mare de Déu,
per aquest Nen Jesús,
que els seus braços maternals carreguen,
et juro, oh Belinde!
que el meu cor sencer et serà consagrat
tant de temps com tingui alè,
per el salvament de la meva ànima!
T’estimaré fins a la tomba.”

Què no es creuria una pobre donzella,
sobretot estant en una cel•la?
Ai! Ella oblidà els seus deures de monja,
el cel i l’infern.
Ella, que sota l’esguard dels àngels,
s’havia consagrat a Jesús,
la pura i bella núvia de Déu,
esdevingué la presa d’un sacríleg.

Temps més tard, i tal com són els homes,
el cor d’ell es va anar entebeint d’hora en hora,
i abandonà la pobra criatura
per sempre a la seva aflicció.
Ell oblidà la primerenca tendresa
i tots els seus juraments,
i fugí amb llampant vestimenta de gala
a la recerca de nous plaers;

començà a ballar amb altres dones
en sales il•luminades per candelers,
començà a fer afalacs a d’altres dones
en banquets plens de vi i gatzara.
I es vantà de l’èxit amorós
amb la seva bella monja
i de cada bes, de cada esguard,
i dels tots els altres delits.

La monja, plena de ràbia italiana,
s’aflamà en el seu esperit,
i no pensà en res més que punyals i sang,
immersa en dèries sanguinàries.
Tot d’una, contractà una banda
de ferotges assassins a sou,
per què l’home que l’havia traït,
fos enviat al reialme de la mort.

Ells clavaren més d’una espasa homicida
en la seva ànima negra;
el seu fosc, pèrfid esperit s’escapà
com els vapors sulfurosos d’una gruta;
gemegant en l’aire on les urpes
d’un diable l’esperaven.
Tot seguit, el seu cadàver sangonent
fou colgat en un sepulcre.

Al caure la nit, la monja corregué 
a la petita capella del poble,
i tragué el cavaller mort
del seu lloc de repòs,
li arrancà el seu cor de brivall
i, per satisfer la seva ràbia,
el trepitjà fort amb els peus
perquè ressonés en el temple.

Segons diu la llegenda, el seu esperit
roman en aquesta església,  
i, fins que el gall canta en el poble,
adés gemegant, adés udolant.
Tan aviat com l’agulla del rellotge toca les dotze,
als murs de làpides, ella surt bramulant
d’un sepulcre i porta
un cor sagnant a les mans.

Els seus ulls enfonsats, buits, espurnegen
un llòbrec foc vermell,
i fulguren com flames sulfuroses,
a través del seu vel blanc.
Ella esguarda el cor esquinçat,
amb un posat ferotge de venjança,
l’aixeca tres cops vers el cel
i el llença a terra;

i fa girar els seus ulls
que veuen l’infern,
s’espolsa la sang del seu vel
i picant de peus, parteix el cor a trossos.
Entretant, un pàl•lid besllum de morts
il•lumina les finestres.
El guardià que vigila el poble
sovint l’ha vist a la capella.