Des dels vostres ulls de pedra preciosa
esguardeu silents i eternes
per damunt de nosaltres, postrems germans.
L’amor sembla encara ésser ben conegut
en els vostres trets, lluents i polits.
Regis i agermanats amb les estrelles,
vosaltres, insondables, un dia
caminàreu entre els temples,
la sacralitat, com una flaire divina,
alena avui encara a l’entorn dels vostres fronts,
la noblesa, a l’entorn dels vostres genolls;
la vostra bellesa alena serena,
la vostra pàtria és l’eternitat.

Però nosaltres, els vostres germans més joves,
anem vacil·lant per una vida folla,
a tots els turments de la passió,
a tots els ardents delers,
la nostra tremolosa ànima està àvidament oberta.
La nostra meta és la mort,
la nostra creença és en la transitorietat,
la nostra suplicant imatge
s’oposa a cap distància en el temps.
Malgrat tot, nosaltres també portem el senyal 
d’un espiritual parentiu
gravat a les nostres ànimes,
albirem déus i davant vostre,
percebem imatges silents de l’antiguitat,
sentim l’amor sense por. Car veieu,
no odiem cap ésser, ni tampoc la mort,
sofrir i morir
no atemoreixen les nostres ànimes,
perquè hem après a estimar més profundament!
El nostre cor pertany als ocells,
als mars i als boscos, i donem nom
als esclaus i als germans dissortats,
i donem encara noms afectuosos als animals i a les pedres.
Així doncs, les imatges
de la nostra efímera existència
no perduraran en sòlida pedra;
somrient, s’esvaniran
i en el fugaç polsim solar
de cada moment, ressorgiran impacients
i eternes per a nous goigs i penes.