Hi havia una vegada una arrogant reina,
però bella fora de tota mesura;
cap cavaller era prou bo per a ella,
i a tots els detestava.
Ai de tu, dona exquisida!
Per a qui florirà el teu bonic cos!

Al bosc hi havia una flor vermella,
ai, tan formosa com la reina,
el cavaller que la trobés
es podria casar amb la reina!
Ai de tu, reina arrogant!
Quan s’esberlarà el teu orgullós capteniment?

Dos germans anaren al bosc
a cercar la flor:
un d’ells era gentil i de bon caràcter,
l’altre no feia res més que renegar!
Oh cavaller, infame cavaller meu,
si poguessis deixar de blasfemar!

Després d’haver caminat una bona estona,
els dos es separaren:
cercant amb gran pressa i afany
pel bosc i per la prada.
Oh cavallers meus, en aquesta veloç cursa,
qui de vosaltres trobarà la flor?

El més jove recorregué el bosc i la prada
i no hagué d’anar gaire més lluny:
aviat, de lluny, prop d’un salze veié
el lloc on era la flor vermella.
La collí, la posà al seu barret 
i s’ajagué per reposar.

L’altre passà per un pendís feréstec,
cercà debades per tota la prada,
i quan començava a fer-se fosc,
arribà al verd salze!
Ai de qui ell trobà allà adormit,
amb la flor al barret, a la cinta verda!

Tu, encantador rossinyol,
i tu, pit-roig, darrere la bardissa,
amb el vostre dolç cant, no podríeu
despertar el pobre cavaller!
Tu, flor vermella, al seu barret,
llueixes i brilles com la sang!

Els seus ulls ho veieren amb salvatge joia,
llur esclat no enganyava pas:
al seu costat brillava una espasa
que ell desembeinà.
El germà gran rigué sota el salze,
i el petit somrigué com en somnis.

Vosaltres, flors, per què us pesa tant la rosada?
A mi em sembla que són llàgrimes!
Vosaltres, vents, per què bufeu tan tristament,
què vol dir el vostre mormol?

“Al bosc, al verd bruguerar,
hi ha un vell salze.”