Conec set alegres beuarres
que són els més assedegats de l’indret;
ells havien jurat solemnement que mai de la vida
pronunciarien una determinada paraula,
de cap de les maneres,
ni en veu alta ni fluixet.

Es tracta de la bona parauleta “Aigua”,
a la que altrament no s’associa res de dolent.
Com és que a aquests furients cràpules
els espantés tant aquesta senzilla paraula?
Atenció! Us explicaré
una meravellosa història.

Un dia, aquells set assedegats sentiren a dir
a un company de beguda foraster
que a l’altra costat del bosc de les muntanyes
havien obert una nova taverna
en la que feien rajar
vins molt purs i saborosos.

Per escoltar un bon sermó
cap d’ells s’hagués mogut del lloc,
però tractant-se d’omplir bé les copes,
de seguida els xicots es van enardir.
“Vinga, posem-nos en camí!”
Cridà un als altres.

Marxaren amb bon tremp de matinada
però quan el sol era alt i feixugament calorós,
les llengües sedejaven, els llavis cremaven
i dels fronts queia la suor.
Llavors del rocam veieren
rajar una font d’aigua clara.

Com begueren a grans glopades!
Però a penes apaivagaren la set,
feren palès llur descontentament,
aquí no hi raja vi, sinó tan sols aigua:
“Oh beguda insípida!
Oh miserable troc!”

Dins dels seus enrevessats camins
adés el bosc els engolí;
de sobte, es trobaren al mig de la malesa,
intricats matossars els impediren caminar.
Es perderen, cercaren,
es barallaren i renegaren.

Llavors el xafogós sol
fou amagat per una fosca tempesta;
de seguida la pluja brunzia a través de les fulles,
caigueren els llamps, bramularen els trons;
llavors la pluja caigué torrencial
i ho inundà tot sense fi.

Aviat el bosc es transformà en milers d’illes,
sorgiren innombrables torrents;
allí enrabiar-se o gemegar no servia de res,
la noble colla havia d’anar travessant.
Oh quin pregon bateig!
Oh quin deliciós degoteig!

En altres temps els fills de l’home eren
sovint transformats en fonts i rius;
als nostres set pobres pecadors els déus
també els amenaçaven amb el mateix final.
Ells anaven xops, fluctuaven
com si fossin fonts.

Així, més nedant que caminant,
pogueren sortir del bosc;
però no veieren llumbrar cap taverna,
eren just al camí de retorn a casa;
on del rocam, clara
rajava la font.

Semblava com si mormolant ella digués:
“Benvinguts galdosa colla!
Necis insolents, vàreu malparlar
de la meva aigua que us refrescà.
Ara aneu tots xops,
perquè us recordeu d’ella!”

I així s’esdevingué que des d’aleshores,
els set beuarres temeren l’aigua,
i que juraren no pronunciar mai més
aquesta maleïda paraula,
de cap de les maneres,
ni en veu alta ni fluixet.