Cançons d'un company viatger

Quan el meu amor es casi,
i celebri joioses noces,
jo, aquell dia, estaré molt trist!
Em retiraré a la meva petita cambra,
la meva fosca petita cambra,
i ploraré, ploraré per el meu amor,
per el meu estimat amor!

Floreta blava! No et marceixis!
Dolç ocellet! Que cantes en el verd pradell.
Ai, com és de formós el món!
Piu! Piu!
No cantis! No floreixis!
La primavera ja ha passat!
Tot el cantar s'ha acabat.
Al vespre, quan me'n vaig a dormir,
penso en el meu desconsol.
En el meu desconsol!

Aquest matí caminava pel camp,
amb l'herba coberta de rosada;
el pinçà rialler em parlà:
"Eh, tu! No et sembla? Bon dia! Eh, no et sembla?
Tu! No et sembla que el món  és bell?
Piu! Piu! Bell i ple de vida!
Com m'agrada el món!"

Fins i tot les campanetes del camp
em donen joia i bon humor,
amb les campanetes, ding, dong,
sona la seva salutació matinal:
"Oi que és bell el món?
Ding, dong! Cosa bonica!
Ai, com m'agrada el món!

I llavors, tot seguit, sota la claror del sol
el món comença a resplendir;
tot augmenta en tonalitat i color
sota la claror del sol!
Flors i ocells, grans i petits!
"Bon dia, oi que és bell el món?
Eh tu, oi? No és bell el món?"

Començo potser ara a ser feliç?
No, no, en mi, la felicitat,
no pot mai més reflorir! 

Tinc una daga candent,
una daga dins del meu pit,
Ai de mi! Talla en el més profund
de cada joia, cada plaer.
Ai! Quin hoste més maligne!
Mai no descansa, mai no es detura,
ni de dia, ni de nit, quan jo dormo.
Ai de mi!

Quan miro cap al cel,
hi veig dos ulls blaus, immòbils.
Ai de mi! Quan camino pels camps groguencs,
veig, en la llunyania, els seus cabells rossos
ondejant en el vent.
Ai de mi!

Quan em desperto del meu somni
i sento ressonar les seves rialles d'argent.
Ai de mi!
Voldria jeure en el negre fèretre,
i no tornar, mai més, a obrir els ulls. 

Els dos ulls blaus del meu amor,
m'han enviat a voltar per tot el món.
Vaig haver de dir adéu a aquest lloc estimat!
Oh, ulls blaus, perquè  em vàreu sotjar?
Ara tinc eterna pena i tristor.

He sortit a caminar en la tranquil·la nit
pel bell mig del fosc pradell,
Ningú no m'ha dit adéu.
Adéu! Els meus companys són només amor i sofriment!

En el carrer hi ha un til·ler,
i allà, per primera vegada, vaig reposar dormint!
Sota el til·ler,
les seves flors queien damunt meu, com neu,
no sabia encara que la vida segueix,
i tot, tot tornava a estar bé!
Tot, tot, l'amor i el sofriment
i el món i els somnis!