Antany, un dolç repòs i una pau daurada
residien al meu cor,
ara, ai!, des que ens varem separar, es barreja
la tristesa en cada goig.

L’hora de la separació la sento sempre retrunyir
tan buida i somorta;
en la cançó vespral del rossinyol, em ressona
el teu adéu!

Arreu on vaig, plana davant el meu esguard
la teva encisadora imatge
que, amb angoixant enyor i delícia,
m’omple el pit.

La teva formosa ànima reclama sempre suplicant
el que diu l’amor:
“Ai amic! El que d’un món he triat,
no m’oblidis!”

Quan lleugerament l’oreig arrufa els teus rínxols
en la claror de la lluna,
és el meu esperit que, suplicant, et xiuxiueja:
“No m’oblidis!”

Si mai en la claror de la lluna plena, t’enyores de mi,
com l’alenada del zèfir,
per l’aire melodiosament et ressonarà:
“A reveure!”