Aprofundirà mai el meu desig
el vostre sentit,
vosaltres, clotets a les galtes,
tu, clotet al mentó?

Sou el llit de les llàgrimes
que l’estimada ha plorat per mi,
quan erròniament creia,
que jo li guardava rancúnia i enemistat?

Sou el bressol del somriure,
ara que s’ha consolat,
i que, a l’escalinata,
em besa al capvespre?

Sou el gronxament de la picardia
que s’envola dels seus ulls
amb flirtejant mauleria
i es bressola als seus llavis?

Sou dues roses silvestres
en el ram vermell de les seves galtes
sobre les que, com carícia d’una papallona,
romanen els meus llavis?

Oh no, no sou l’esplendor de roses
silvestres ni de cultiu.
Sou com escuts d’armes
creats per a l’amor i la fidelitat.

Als escuts està escrit
amb màgic fervor:
un estimar benaurat i fidel
és el bé més preuat de la terra.