Santa Elisabet, a la festa de noces,
sortí de la superba sala principesca,
deixà dissimuladament els convidats,
i anà a l’obscura forest
on s’havia erigit una santa capella
per venerar la Mare de Déu!

Oh, Mare de Déu, quina pena,
ara m’haig de separar de tu!
Et porto avui les últimes flors,
haig de marxar, ara m’haig d’allunyar
del sagrat lloc de la teva gràcia,
me’n haig d’anar a l’estranger.
Adéu a tu, mare del Salvador!

Tu, imatge tan santa i plena de gràcia,
els meus ulls són plens de llàgrimes,
car d’ara endavant no et veuré més,
i això em consumeix de pena;
adéu, adéu, mare meva,
amb el teu estimat infant!
Mil vegades adéu!

Ella prega, implora molt de temps
i no tremola pas
quan una lluent i tallant espasa
s’alça al seu damunt;
el seu esguard sura en pur estat de gràcia,
i no presta atenció a la perfídia del bandoler
que la vol assassinar!

Quan el bandoler s’adona d’aquest esguard,
i veu la santa dona,
li agafa un profund remordiment,
el seu cor s’atemoreix.
Deposa la seva espasa i la seva pica,
es deixa caure de genolls
i gosa contemplar-la.

Els àngels de Déu són al teu voltant
per protegir l’ornament dels teus rínxols,
tota la vida m’haig d’agenollar
davant teu, oh dona,
oh plena de virtut, prega per mi,
perquè Déu el Senyor tingui pietat de mi
i en la seva gràcia em beneeixi.