Conec un salze al bosc
que mai ha sentit mormolar l’aigua,
ni plorar un infant, ni cantar el gall,
allà paga la pena d’escoltar.
Quan la seva saba puja al tronc i a les branques
i brolla en la maduresa,
llavors hom talla com cal l’escorça
des de l’albeca per fer un xiulet.

Car, del salze, al temps oportú,
una branca tallada per fer una flauta
és un preciós secret
i bo per a moltes necessitats.
Si hom bufa per un aital canonet
amb un fort, alegre so,
els homes i les bèsties paren de seguida les orelles,
el segueixen i cauen a la trampa.

Amb astúcia, per mitjà de la meva xeremia,
atrec a danses saltironants i bellugadisses
les que vénen amb trenes
i les que tenen llargues cues.
Han de sortir, han de mostrar-se fora
dels seus amagatalls i de les seves cases,
les dones, les noies, els infants en colla,
totes les rates i tots els ratolins.