El nuvi:
Llegeixo poemes d’ànimes desconegudes,
   però tots aquests poemes em parlen de tu i de la teva ànima.
I damunt les prades esguardo milers de flors,
   però arreu només et veig a tu
   i la flor de la teva beutat.
Vine, oh vine, tu poema vivent de la meva ànima,
   tu flor alenant de la meva ànima, vine!
   vine, tu vida meva!
Com tremoles! Dóna’m, dóna’m la teva mà!
   T’he anhelat tant,
   i quan tu has vingut, m’he esporuguit.

La núvia:
T’he anhelat amb tant neguit;
   ara estic contenta.
   Em semblava com si algú em conduís cap a tu,
   i com si algú em parlés fluixet a cau d’orella:
   vés-hi, vés-hi, avui t’eclipsarà
   al seu pit la profunda, profunda felicitat,
   on hi ha la sortida del sol i la seva posta!
I jo estava neguitosa quan vaig anar a trobar-te.
Ara estic contenta.

El padrí de noces:
Jo condueixo estrelles vers d’altres estrelles
   en el cercle d’eternitats encadenades
   i estic enmig de l’aleteig de la dansa dels mosquits.
Portat pel meu alè vola el pol·len
   de l’estigma fins al calze de les flors, i el que mormolo
   tremola al cor de la núvia
   i fa bategar el cor del nuvi.
Cap on els condueixi, no cal que em pregunteu.
   si sou conscients de vosaltres, també ho sereu de mi.
Us beneeixo.