A Hirsau, en el runam
es bransoleja un om,
la capçada d’un verd nou,
s’alça damunt el cantell del timpà.

S’arrela profundament al sòl
d’un antic monestir;
a guisa de teulada s’arqueja
cap enfora vers el blau del cel.

L’estretor dels murs mig enrunats
li prengué l’aire i el sol,
però també l’empenyé a créixer amunt
fins a trobar la llum.

Les quatre parets s’eleven
com si fossin només destinades
a protegir l’agosarada creixença
del que s’enfila vers els núvols.

Quan allà, a la verda vall,
passejava solitari,
era a l’om, el sublim,
on els meus pensaments es fixaven.

Quan parava l’orella
al runam, somort i mut,
aleshores, el seu vivaç brancatge
brunzia al bufar del vent.

L’he vist sovint envermellir
amb els primers raigs del matí;
l’he vist encara il•luminat
quan, tot a l’entorn, la vall era ombrívola.

Al monestir de Wittenberg
creixé també un arbre semblant
i, amb les seves branques gegantines,
trencà la teulada de les cel•les.

Oh raig de llum, tu penetres
cap avall a tots els sepulcres.
Oh esperit del món, tu maldes
amunt vers la llum i l’aire.