Imatges del mar

Els ocells marins dormen,
el món oblida el plorar,
el mar mormola la seva dolça cançó de bressol
damunt la sorra ombrívola
d'aquesta terra èlfica;
"Jo, la dolça Mare,
et faig callar, oh fill meu,
oblida les veus ferestes!
Illes de llum èlfica
somien, les roques i coves,
bressolades per ones remorejants,
amaguen llurs marbres lluents.
L'escuma refulgeix tènuement blanquinosa
damunt la sorra i les petxines
d'aquesta terra èlfica;
la remor del mar, com violins,
corteja la son i venç,
jo murmurejo la meva dolça cançó de bressol,
deixa anar penes, laments i pecats.
El poder ombriu del mar
alena bona nit,
bona nit!"

Deixa'm agafar-te estretament la mà,
     tempestes baten el mar i la terra;
només l'amor resistirà.

Agafa't fort perquè les ones colpegen amb rapidesa,
     flocs d'escuma ennuvolen les apressades ràfegues;
només l'amor perdurarà.

Besa'm els llavis i digues suaument:
     joia, arrossegada pel mar, pot esvanir-se avui;
només l'amor romandrà.

La nau avançava amb aspecte solemne;
    per anar a trobar la foscor de les fondàries,
          la nau solemne singlava endavant.
Jo, capbaix i esgotat, romangué en el lloc
    car, les llàgrimes de comiat i la son,
          m'havien fet caure les parpelles.

El nou, meravellós panorama!
    Les aigües al meu entorn, turbulentes,
           el cel, impassible al meu damunt,
encalmat, en una llum sense lluna ni sol,
    com glorificat per el mer propòsit
           de servar l'esplendor del dia!

Estimeu-me, gentils amics meus, en aquest dia de sàbat.
    El mar canta al meu entorn mentre vosaltres feu sonar
           lluny l'himne, inalterat,
i us poseu de genolls on jo m'agenollava per resar
     i em beneïu des del més profund de la vostra ànima
           perquè la vostra veu s'ha apagat.

I encara que aquest sàbat se'm presenta
     sense sacerdot amb estola
           ni càntics dels feligresos,
l'esperit diví em donarà confort. Ell,
     que lleuger surava damunt les aigües tristes,
           creador de la creació.

Ell m'ajudarà a mirar més enlaire,
Ell m'ajudarà a mirar més enlaire,
     cap enllà on els sants, amb arpes i càntics,
           celebren un etern matí de sàbat,
           un etern matí de sàbat,
i, en aquell mar barrejat amb foc,
i, aquell mar barrejat amb foc,
     fa caure llurs parpelles massa temps alçades
         cap a la plenera cremor de l'essència divina.
         La plenera cremor de l'essència divina.

Les fondàries tenen una música suau i fluixa
   quan, a dalt, es desperta el vent vivaç,
m'atrau, em tempta a marxar
   per veure el país on es troben els coralls.

Per tossals i prades, per herbeis i rierols,
   quan la nit és negra, quan el sol és alt,
aquella música em cerca i em troba encara,
    per dir-me on es troben els coralls.

Sí, fes-me cloure les parpelles, està bé,
    però, lluny, volen ràpid les quimeres,
els móns rodolants d'onades i carculles
    i tots els països on es troben els coralls.

Els teus llavis són com la vermellor del sol ponent,
    el teu somriure és com el cel del matí,
però deixa'm, deixa'm marxar
    per veure el país on es troben els coralls. 

Vivificat amb llums breus, lacerants, violentes,
    lluny, cap al sud, fins on l'esguard arriba,
només el lívid remolí de les onades,
els mars que s'aixequen i l'onatge que romp.
Vers el nord, només espadats i cingles,
roques minvant i esculls sortints,
i naus que naufragaren abandonades a la costa,
    en poca fondària, enquitranades per l'escuma lluent.

Una costa gris, tenebrosa i un litoral ferest,
    rarament trepitjades pels humans --
on el malparat buc i el pal trencat han anat a raure,
    encastats durant molt de temps.
Amor! Quan aquí passejàvem ensems,
agafats de la mà, amb un temps esplèndid,
per turons i fondals, falgueres i brucs,
    ben segur que, llavors, Déu ens estimava una mica.

El cel era més serè i la costa més ferma --
    el mar blau rompia damunt la sorra brillant;
barboteig i xerroteig, murmuri i remor,
    lluïssor d'argent i encís d'or.
I el sol ponent es banyava a la rada per donar-li
una garlanda de suaus roses i porpres,
un toc de l'esplendor rosada del déu sol,
    un delme de la seva glòria multiforme.

[ ... ]

Mira! Cinglats amb tempestes i amb ales de tro
    i vestits amb llamps i calçats amb calamarsa,
els forts vents calciguen les fuents onades separant-les,
    les ones veloces amb peus escumosos.
Un raig, com el tall d'una espasa tacada de sang, sura
a l'horitzó, tenyint de vermell la verda badia,
un cop de gràcia donat per un sol morent
    que colpeja amb la seva tempestuosa mortalla.

Oh, ardits cavalls blancs! Us aplegueu i galopeu,
    l'esperit de la tempesta afluixa les regnes;
ara el més robust vaixell seria una fràgil xalupa
    damunt les vostres esquenes buides, les vostres enarcades crineres.
Jo cavalcaria com un home mai ha cavalcat,
ocult en les seves somnolents, terbolinades ones,
vers rades secretes, albirades a través d'estrets,
    on mai flaqueja la llum ni minva l'amor.