Catalan (Català) translations of Zwei Lieder, opus 37

Tot just era a la primavera de la vida
quan vaig marxar de viatge,
i el joiós dansar de la jovenesa
el vaig deixar a casa del pare.

Tota la meva herència, tots els meus béns,
els vaig perdre i, alegre i confiat,
amb un lleuger bastó de pelegrinatge,
vaig marxar ingenu com un infant.

Car un poderós afany m’empenyia
i vagues paraules de fe,
“Camina” em deien, “El camí és obert,
sempre pujant més amunt.”

“Fins que arribis a una porta daurada
i un cop allà, entra-hi,
car en aquell lloc, el que és terrenal
esdevindrà diví i etern.”

Després dels capvespres vingueren matins,
i jo mai m’aturava,
ocultant sempre però,
allò que cercava, allò que volia.

Al meu camí hi havia muntanyes,
rius que em barraven el pas,
damunt els fondals vaig construir passeres
i ponts per travessar els rius salvatges.

I vaig arribar a la ribera d’un riu
que corria vers el llevant;
content i confiant en la seva fondària
em vaig llençar al seu corrent.

Vers un mar immens
em portaren les ones juganeres;
davant meu el vast espai buit,
i no m’apropava al meu objectiu.

Ai, cap passera allà em portarà,
ai, el cel al meu damunt
no tocarà mai la terra
i el més enllà no serà mai aquí!

No vols tenir cura de l’anyell?
L’anyell és tan bo i tan mansoi,
es nodreix de les gemes d’herba,
jugant al marge del rierol.
“Mare, mare, deixa’m anar
a caçar al cim de la muntanya!”

No vols fer venir el ramat
amb l’estrident so del corn?
Les esquelles ressonen dolçament
enmig dels cants alegres del bosc.
“Mare, mare, deixa’m anar 
a rondar pels tossals feréstecs!”

No vols cuidar les floretes
tan agradables que hi ha als planters?
A fora no t’invita cap jardí,
tot és salvatge als tossals feréstecs!
“Deixa les floretes, deixa que floreixin!
Mare, mare, deixa’m marxar!”

I el noi se’n anà a caçar,
empès i esperonat, endavant
sense parar, per una audàcia cega,
vers el lloc més obac de la muntanya;
davant seu, veloç com el vent,
s’enfuig tremolosa la gasela.

A la nua cresta de les roques,
ella s’enfila amb un àgil salt,
travessa les esquerdes de les penyes
amb gambirols agosarats,
però darrere seu, audaç,
ell la segueix amb l’arc mortífer.

Adés, al cimal abrupte,
ella s’atura a la carena més alta,
on les roques es precipiten
i el sender desapareix.
A sota d’ella, l’espadat penyal,
al seu darrere, l’enemic apropant-se.

Amb un mut esguard de desolació,
ella implora a l’home cruel,
implora en va, car, a punt per disparar,
ell ja encara l’arc.
De sobte, d’una esquerda del rocam,
surt el vell esperit de les muntanyes.

I amb les seves mans divines
protegeix l’animal turmentat.
“Has de portar la mort i l’aflicció”
li crida, “fins aquí a casa meva?
A la terra hi ha lloc per a tots,
per què empaites el meu ramat?”