Camino per muntanyes i valls
i damunt verds bruguerars,
i amb mi camina la meva pena
que no em vol deixar mai;
i si navegués per l’ample mar,
allà també em seguiria.

Tot i que surten moltes flors als camps,
jo no les he pas vist,
car només en veig una
que és a tots els camins.
Sovint m’he ajupit al seu damunt
però mai l’he collit.

Les abelles bugonen per l’herbam
i s’agafen a les flors;
això fa que els meus ulls esdevinguin tristos i molls,
no ho puc pas evitar.
Els seus dolços llavis, vermells i suaus,
a ells mai m’hi he aferrat d’aquesta manera!

De prop i de lluny canten dolçament
els ocells a les branques;
de bon grat cantaria jo també amb ells,
però haig de restar trist i en silenci,
car la joia i la pena de l’amor
volen ambdues romandre totes soles. 

Al cel veig passar els núvols
amb rapidesa com si tinguessin ales,
les onades fluctuen lleugeres i brillants,
s’han d’apropar i retirar-se contínuament;
però quan el vent s’encalma,
els núvols i les aigües proven d’atrapar-se. 

Jo camino cap allà, jo camino cap aquí,
en dies de tempesta i de bon temps,
i tanmateix, no ho arribo mai a veure
ni ho puc aconseguir.
Oh desig d’amor, oh pena d’amor,
quan finalment el caminant trobarà repòs?

Vigorós, trota sense pausa ni repòs
el meu bon cavall, a través de la nit i la pluja!
Per què reguitnes davant matolls i branques
i ensopegues als camins feréstecs?
Encara que el bosc s’estengui profund i espès,
bé s’ha d’aclarir finalment,
i amicalment una llum llunyana
des de la vall ombrívola ens acollirà.

Bé hagués pogut, més enllà de muntanyes i camps,
volar damunt la teva esvelta esquena
i, en el joc multicolor del món,
gaudir d’imatges encisadores;
molts ulls m’han somrigut gentilment
oferint-me pau, amor i joia,
i tanmateix, m’apresso sense descans
endarrera, endarrera vers el meu sofriment.

Car ja fa tres dies que sóc lluny
d’aquella a la que estic lligat per sempre;
durant tres dies el sol i les estrelles,
la terra i el cel, s’han eclipsat per a mi.
El plaer i la sofrença dels que el meu cor
al costat d’ella, adés és guaria, adés s’esquinçava,
aquests tres dies tan sols he sentit el dolor,
i ai, la joia que he trobat a faltar.

Així doncs, cavalco sense por per la nit
i encara que els camins ombrívols s’esvaneixin,
els ulls resplendents de desig vetllaran 
i, de ben segur, un dolç averany em guiarà.
Al lluny, més enllà de la terra i del mar,
veiem els ocells que volen vers regions més càlides;
com l’amor podria mai
equivocar-se de camí?