Suaument, per no despertar-te
mormola el vent de la nit, dona estimada!
Suaument, a la pica de marbre,
la font aboca el seu rou.

Com l’aigua que, tot degotant,
va traçant cercle rere cercle,
així batega suaument el meu cor
tremolant amb aquesta cançó.

Vibreu, sons de la meva cítara,
eleveu-vos amunt amb ales lleugeres;
a través del reixat coronat de parra,
esquitlleu-vos dins la cambra de l’estimada.

“És que no hi ha, estimada Dolores”
Canteu així en el seu somni –
“Al pavelló de la teva orella
lloc per a paraules com perles?

 ... 

Oh, encara una hora per a l’amic,
allà on els teus braços l’envoltaven
i els besos de la teva boca
penetraven fins al seu cor!

L’has del tot oblidat?
Solitari, ell t’espera al balcó,
damunt la capçada dels xiprers
ja empal·lideix el creixent de la lluna.

Com l’aigua que tot degotant,
va traçant cercle rere cercle,
així li batega suaument el cor,
tremolant amb aquesta cançó.”