La tempesta sotja la casa del meu pare,
el meu cor batega enfora, a la nit,
fort; així, amb el bramul de la forest,
em despertava quan era infant.
Fill meu, escolta, escolta:
en la llunyana quietud del teu bressol
el vent gemega en els teus somnis les meves paraules.

També alguna vegada he rigut tot dormint,
fill meu, i no em despertà pas cap tempesta
fins que no arribà una ombrívola nit 
com la d’avui.
Xafogós, bat avui el foehn a la forest,
com abans, quan  temorós sentia el seu ressò,
com la veu del meu pare.

Escolta com el brostant vorell de les capçades
es dreça, es vincla, d’arbre en arbre;
fill meu, en el teu bressol on somies,
la tempesta hi riu enfurismada – escolta, escolta!
Per por, ella no s’ha mai doblegat!
Escolta com alena entre les capçades:
Sigues tu mateix! Sigues tu mateix!

I si un dia, fill meu, el teu vell pare
et parla del deure filial,
no l’obeeixis, no l’obeeixis: escolta
com a la forest el foehn fa fermentar la primavera!
Escolta, ell sotja la casa del meu pare,
el meu cor batega enfora, a la nit,
fort -- --