Aquell tarambana ha embruixat la meva ment;
estic agafada com un ocell en una gàbia;
el tarambana, camina  ben segur...
sap que l’ocell no intentarà escapar.

Oh, si volguessis lligar-me amb nusos i cordes,
lligar-me fins que les cordes em cremessin!
Si volguessis lligar-me fermament a tu,
el món sencer desapareixeria del davant!

Si jo pogués fer màgia, fer sortilegis,
m’agradaria créixer dins d’aquell noi;
voldria desenvolupar-me dintre teu,
i estar simplement dintre teu.

Oh, tu vius al fons del meu cor,
has pres possessió dels meus pensaments;
el més petit pensament que m’arriba,
em parla dolçament de tu, de tu.

Quan el sol brilla en un cel pur,                                   
només et veu a tu, que ets a tots els meus pensaments;
quan el dia cau i arriba la foscor,
creus que de debò pensarà en mi aquesta nit?

 ...