“Éssers divins, celebrem una festa!”
Zeus ordena --
i tantost, del món subterrani, dels cims i dels llacs,
tots pugen a l'Olimp.

El déu de la vinya deixa el que ha conquerit,
els fabulosos ribatges, plens de flors, de l'Indus --
Apol•lo els sublims capvespres d’Helicó
i Cípria la seva illa.

Les Nàiades de les fonts enribetades de molsa,
l'estol de Dríades dels boscos silents,
i el que regna a les ones de l'oceà,
tots s'apleguen ben disposats per a la festa.

I llavors, amb llurs resplendents vestimentes,
dansen l'eterna rotllana on mai hi ha cap variació,
exuberants, tot voltejant el nostre déu del tro,
i els ulls de Zeus, transfigurats, brillen jovenívols.

Ell fa un signe: i Hebe omple les copes d'or,
ell fa un signe: i Ceres serveix l'ambrosia,
ell fa un signe: i ressonen dolços himnes d'alegria,
i tot el que ell ordena és executat.

La voluptat ja fa enrogir els fronts i les galtes dels convidats,
l'astut Eros secretament somriu;
els batents de la porta s'obren lentament
i una noble dona s'esquitlla en el grup.

Sens dubte ella és de l'estirp de les Urànides,
una corona d'estrelles il•lumina el seu cap;
llueix esplèndida com una resplendor celestial
damunt el seu rostre pàl•lid, cansat de viure.

Però els seus cabells rossos estan mal tallats
i un pobre vestit cobreix el seu cos virginal.
Les seves mans espellades mostren que la dona divina
ha sofert el penós oprobi de la servitud.

Júpiter escodrinya la seva fesomia;
“Tu ets – no ets pas Urània!”
“Sí, sóc jo.” -- Els déus amb llurs copes vacil•len
i esbalaïts criden: com? Urània!

“No et puc reconèixer en la teva encisadora beutat.”
diu Zeus -- “Em deixares per anar a la terra.
Tu havies d'establir llaços d'amistat entre els seus fills
i les divinitats i conduir-los a la meva mansió.

De tot els que un dia Pandora es vanagloriava,
és veritablement insignificant i de poc valor,
si considero com et vaig ornamentar,
els joiells que el meu amor en tu va penjar.”

“Oh Senyor, el que tu llavors, m'encarregares
i que l'afany del meu cor m'empenyé a fer,
ho he acomplert de bon grat, sí, ho haig de dir,
però el meu treball no ha donat fruits.

Oh Sobirà, tu pots pledejar amb el destí
al que tot el que ha nascut està sotmès;
l'home confon el bé amb el mal,
la sensualitat i l'obcecació el tenen presoner.

Per a un, havia de llaurar el seu camp,
per a un altre, ser la majordoma de la casa,
i bressolar els seus infants per fer-los adormir,
per a un altre, havia de difondre poemes encomiàstics.

Un em tancà en una profunda mina
per extreure metalls dringants;
un altre m'encalçà en sanglants batalles
per la glòria – així canviava el turment dels miserables.

Fins i tot aquesta diadema – les estrelles daurades--
que em donares quan vaig marxar,
la volien cremar com combustible
durant les gebrades de l'hivern.”

“Maleïda estirp” cridà Zeus amb veu furiosa,
“Que sigui condemnada a la seva immediata destrucció!”
El castell de núvols trontolla amb la seva còlera
i aire, mar i terra tremolen al lluny.

Amb fúria, arrenca el llamp de les urpes
de l'àguila; damunt la seva noble testa branda
la flama per abrusar la terra que tan escandalosament
ha ofès la seva predilecta.

Fa un pas endavant per destruir-la,
el llamp candent espaordeix, el seu esguard encara més.
El món atemorit es prepara a morir --
el braç venjatiu davalla, i es fa enrere, 

i demana a Urània que miri allà baix.
A la llunyania, ella veu una parella d'amants,
en una verda prada banyada per un rierol,
llur efígie engalana el bucòlic altar,

davant del qual, tots dos de genolls fan una ofrena,
sospirant per la divinitat que s'enfugí;
i, com un poderós mar d'harmonies,
el ressò de llur súplica envolta la deessa.

Els seus ulls foscos s'omplen de llàgrimes,
el dolor dels amants l'ha colpit;
el seu enuig, com la corda d'un arc per 
la rellent rosada del matí, s'ha ablanit.

“Perdona'm” demana la deessa conciliant;
“He estat massa dràstica en la meva còlera, el meu culte 
es practica encara a la terra; tot i que se'm va escarnir, 
més d'un cor pietós es ple de la meva presència.

Oh, deixa'm davallar envers els pobres homes,
per ensenyar-los-hi quina és la teva noble voluntat
i mostrar-los-hi maternalment en somnis
el país on brota la flor de la perfecció.”

“Que així sigui” diu Zeus, “Abundosament et proveiré;
vés-hi, filla meva, amb un esperit renovellat i fort!
I torna, si mai et manquen les forces,
amb nosaltres, tu ciutadana del cel.

Et veurem sovint marxar i tornar de nou,
i restaràs lluny de nosaltres per períodes sempre més llargs,
i finalment – s'acabaran les teves sofrences,
l'extensa terra serà un dia casa teva.”

“Aleshores, dona soferta! Viuràs respectada,
més que nosaltres. Efímer és el poder
del que gaudim; la tempesta farà caure els nostres trons
però la teva estrella a la nit resplendirà.”